ANORA

Sean Baker és un realitzador indie especialitzat, segons sembla, en retratar ambients marginals (no conec la seva filmografia, tret de la mitja hora inicial de "The Florida Project", que no va aconseguir enganxar-me). 

Revaloritzat i descobert al gran públic gràcies als Òscars d'enguany, cal reconèixer que "Anora" tenia tots els trumfos. I no ho dic en sentit condescendent, ja que m'ha semblat una molt bona pel·lícula; i, encara més: d'aquelles que ja no es fan. I no tant pel parentiu del seu argument amb "Pretty Woman" i el conte de la Ventafocs, sinó perquè, partint d'un estil i una mirada molt actuals, acaba remetent a les screwball comedies (tota la passejada de la protagonista i els goril·les armenis, de Brooklyn a Manhattan) i les comèdies romàntiques agredolces que tan bé conreava Billy Wilder, salvant les distàncies perquè Baker no és Wilder, però no es pot negar que té una veu pròpia; no és tan subtil però també treu profit dels objectes i dels detalls malèvols (l'abric de pells, l'anell, l'avió comercial en classe turista), i no és tan àcid (o sí?). 

Wilder va fer una pel·lícula sobre una prostituta ("Irma la Dulce"). Anora (o Ani) també és una treballadora sexual; no té glamur i no és gaire espavilada, però, a part de dominar el seu ofici, és valenta i decidida, i, com una Cabiria qualsevol (amb qui compartiria innocència), sap com fer front als cops que et dóna la vida. "El apartamento" o "Las noches de Cabiria" tenen un final magnífic, però el d'"Anora", que no desvetllaré (*), amb la neu caient sobre Brooklyn, deu ser dels millors dels últims anys. Segur. 

(*) No veieu el tràiler si no heu vist la pel·lícula. Com acostuma a passar, és massa explícit.