SURCOS

Dirigida per José Antonio Nieves Conde el 1951, "Surcos" és una interessantíssima -i quasi insòlita- mostra de cinema neorealista produït a Espanya (la voluntat d'aproximació al moviment resulta explícita en l'escena en què el ric estraperlista Chamberlain i la seva querida van al cinema a veure una pel·lícula neorealista perquè és el gènere "que està de moda"). 

"Surcos" també recull l'ideal falangista dels seus autors i mostra el fenomen de la immigració dels camperols a la gran ciutat posant de manifest, a través de la melodramàtica trama, que no tot resulta senzill, que no és recomanable el camí del diner fàcil obtingut amb feines més aviat il·legals o poc honorables -la filla que vol ser cupletista-, i que, de vegades, és millor refer el camí per llaurar la terra (algú ha de fer-ho, al cap i a la fi). 

Més enllà del missatge, les concessions al gènere policíac i al musical folklòric sempre de moda (amb actuació de Marujita Díaz inclosa), el film recull els principis del moviment i mostra amb autenticitat la vida als barris populars de Madrid i les relacions interessades propiciades per la misèria, amb una mirada una mica misògina que, tanmateix, il·lustra la violència exercida sobre les dones (vaig perdre el compte dels mastegots).