La directora Alice Rohrwacher aconsegueix equilibrar el realisme màgic amb un discurs més terrenal sobre les desigualtats de la societat capitalista. Un món en conflicte i un conflicte entre l'amor ideal i l'amor possible, entre els records i el present, entre les mansions buides i la necessitat d'un habitatge, entre l'opulència i la precarietat, entre l'arqueologia i l'especulació.
Si "Lazzaro feliz" ens recordava molt Pasolini, "La quimera", novament hereva del millor cinema italià, remet també a Fellini. Esmentem l'escena de la festa al poble que continua a la platja entre una indústria contaminant i un cementiri etrusc, o el descobriment del santuari amb la deessa de marbre i els frescos, que directament evoca "Roma" i la genial escena de la troballa d'una casa patrícia pels treballadors del metro en construcció.
4 comentaris:
Em pregunto si la pel·lícula va suscitar molt de debat entre el públic del vostre cineclub.
Una abraçada.
No hi va haver debat, perquè no n'hi sol haver, només en ocasions especials quan ve algun convidat. A més, vam tenir molt pocs espectadors, amb prou feines vint.
Si més no, la pel·lícula va agradar als escassos assistents.
Una abraçada.
Una película interesante y algo extraña, opino.
Rara. Pero en el buen sentido.
Publica un comentari a l'entrada