Ara amb l'excusa de l'entrada a la pubertat de la protagonista i l'aparició en escena de l'Ansietat, torna a oferir un espectacle que és també una reflexió amb missatge sobre les emocions i el difícil pas a l'adolescència.
El film és ple de moments brillants, emotiu i alhora trepidant, però no té -no pot tenir- l'originalitat del seu precedent; i m'atreviria a dir que tampoc no té tanta màgia; és una bona pel·lícula sens dubte, tècnicament aclaparadora, però a Pixar cal demanar-li més. O potser la seva època daurada, la que va tancar precisament amb el primer lliurament d'aquesta història, ha quedat enrere. No perdem l'esperança.
2 comentaris:
A mí también me ha parecido que no llega a la altura de su predecesora, aún estando correcta, quizá pierde la magia de la originalidad.
Pixar debería esforzarse en encontrar nuevos argumentos y tirar menos de segundas y terceras partes. Ya demostró que a sus guionistas no les falta talento.
Publica un comentari a l'entrada