El títol britànic mostra el Londres malmès per la guerra amb un optimisme insòlit. Potser és així senzillament perquè estem al bàndol dels vencedors.
Rossellini, en canvi, viatja a un Berlín totalment devastat per retratar in situ una societat moralment enfonsada, sense horitzons i encara enfrontada a l'estigma de la barbàrie nazi. El protagonista és un nen que, segons diuen, s'assemblava físicament al fill del realitzador, Romano, que havia mort prematurament dos anys abans. L'ànim del realitzador italià, doncs, tampoc no es trobava en el millor moment, i el seu treball, acusat per alguns de melodramàtic, no deixa espai per a cap mena d'esperança. Conté un final demolidor i és una de les obres més lúcides i rotundes sobre les conseqüències de la guerra.
No són decorats:
3 comentaris:
Per mi un 10 rotund. El cinema ha assolit poques vegades el grau d'autenticitat que Rossellini és capaç de generar en aquesta obra mestra.
Una abraçada.
Parte de la historia del cine que además funciona como parte de la Historia en sí, a modo de documento gráfico de un determinado momento histórico.
Juan: Impressionant, corprenedora.
Trecce: Es una ficción trágica y también el documento fidedigno de una Europa destrozada por la guerra.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada