diumenge, 3 de març del 2024

EL HALCÓN MALTÉS

Després de col·laborar en el guió d'"El último refugio", John Huston dirigirà la seva primera pel·lícula i li oferirà a Humphrey Bogart (afermant la seva condició d'estrella) el sucós paper protagonista: el detectiu Sam Spade, creat per la ploma de Dashiell Hammett.

"El halcón maltés" (1941) defineix els fonaments del cinema negre amb detectiu incorporat, no tant per la forma (*) com per l'argument. El protagonista és un professional cínic que sembla més proper als criminals que a la policia; de fet, amb els primers col·labora (en la recerca del mític ocell fet "del material amb què es forgen els somnis"), mentre que els inspectors de policia l'assetgen, creient-lo autor de les dues morts que inauguren la trama, una la del soci del protagonista, amb la dona del qual s'entenia. Per cert, el film és, com la novel·la, molt hàbil en mantenir fora de camp els assassinats, la qual cosa permetrà reservar per al final la revelació del seu responsable, en un llarg, lúcid i emocionalment intens diàleg entre Spade i la femme fatale de torn. La reixa d'un ascensor tancant-se i projectant la seva ombra sobre el rostre perplex de l'assassí anticipa metafòricament el seu futur. 

El protagonista és un paio dur però podria enamorar-se fàcilment. Té una secretària sol·lícita. En l'inici del film, rep la visita d'una clienta que no sembla sincera del tot. Al llarg de la trama, es parla molt de diners, i el mcguffin és un objecte de valor incalculable, tot i que, en l'escena final, Spade afirma que els principis importen més que els dòlars o l'amor (pel que fa a la salut, tampoc no deu importar-li gaire atès que fuma i beu immoderadament). 

Un dels dolents és molt ric (primer paper cinematogràfic per a Sidney Greenstreeet, qui es faria molt popular, fins al punt que el seu renom al film -Fat Man- va servir per batejar la bomba atòmica). Tots plegats resulten menyspreables i sexualment ambigus, sobretot el llefiscós Joel Cairo, interpretat pel genial Peter Lorre. 

En canvi, les tres dones que envolten el protagonista (esposa infidel del soci, secretària, clienta) no resulten gaire sexis (Mary Astor sembla una monja), i els diàlegs, tot i ser omnipresents, densos i recitats a velocitat de vertigen, estan exempts del doble sentit que faria fortuna en títols posteriors del gènere negre. 

(*) No hi ha clarobscurs, però sí contrapicats en decorats amb sostre. No consta que Huston copiés Orson Welles, ja que "Ciudadano Kane" es va rodar simultàniament.

8 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Molts la consideren la pel·lícula fundacional de tot un subgènere.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Sam Spade se convertirá en el paradigma de ese personaje tan entrañable del cine negro que es el detective privado, todo un antihéroe, tan cercano a sus rivales delincuentes, que a veces cuesta trabajo distinguirlo de ellos.

ricard ha dit...

Juan: Ho és.

Trecce: Se mueve en un territorio equidistante de los representantes de la ley y de aquellos que la infringen.

Una abraçada.

Teo Calderón ha dit...

En su primer film, Huston se limitó a adaptar fielmente un clásico de la novela negra. Fidelidad que en este caso fue más allá de lo meramente argumental para conseguir atrapar el estilo y el espíritu que animaba las páginas de Hammett en un ajustado y brillantísimo trabajo de trasposición donde todos los elementos funcionaron a la perfección. Forma, método, atmósfera y unos actores que nos atrapan en sus personajes cada vez que se mueven, se desplazan en el plano y dialogan. “Pesa mucho, ¿de qué está hecho? —Del material con el que se forjan los sueños”. Esto era el cine que ahora llamamos clásico.
Un saludo.

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

Está claro que es una película para ver. Y lo he hecho.
Está muy claro en esa película el concepto de macguffin.
Volveré a verla por los contrapicados.

ricard ha dit...

Teo: En efecto, Huston supo llevar al cine el espíritu de la novela negra, señalando el camino a seguir para un género que alcanzaría su cumbre durante la década que acababa de comenzar.

Demiurgo: Los contrapicados no resultan tan obvios como en el caso de Welles pero tienen similar función dramática, sobre todo cuando Huston enfoca a Fat Man desde su prominente barriga.

Saludos.

Trecce ha dit...

Hay películas que se convierten en míticas con el paso del tiempo, siempre lo han sido, desde el principio, pero lo que quiero decir es que el tiempo va pasando y siguen gozando de la consideración de una buena parte de la crítica y del público aficionado.

ricard ha dit...

Y ésta es una de ellas.