Escrita i dirigida per John Huston el 1948, "El tesoro de Sierra Madre" és una monumental pel·lícula d'aventures, enèrgica, apassionant i lúcida en la seva anàlisi de les passions humanes i de la febre de l'or en particular. Parla de l'amistat i de la traïció i pot haver servit d'exemple a molts títols de Peckinpah i d'altres cineastes; fins i tot hi ha una escena que recorda una altra d'"Apocalypse Now" (el missatge dels éssers estimats al difunt que acaba de morir en una terra salvatge sense que ells ho sàpiguen). Tractant-se d'un film de Huston i tal com pinta tot plegat, sabem des del començament que els protagonistes són una colla de perdedors i que l'empresa no tindrà un final feliç, tot i que no hi faltaran rialles (no vull revelar res més, però és un dels millors finals de la història del cinema).
John Huston va tornar a comptar amb Humphrey Bogart per al personatge més controvertit de la història, i Tim Holt ("El cuarto mandamiento") fa el paper del més jove. El director apareix en les escenes inicials (*), però li regala al seu pare, Walter Huston, el paper del vell buscador d'or, el més savi i més sensat dels tres aventurers, i l'home li retorna el favor amb una interpretació immensa que li valdria l'Òscar al millor secundari (tot i que és bastant protagonista).
(*) La trobada de Fred C. Dobbs (Bogart) amb el paio que reparteix monedes (Huston) no sembla tenir molta rellevància en l'argument. Però el magnífic guió no deixa res a l'atzar: el protagonista hi veurà la imatge d'un èxit que sembla assolible, i això encendrà la seva cobdícia, de la mateixa manera que el comportament reprovable de l'individu que els ha contractat per treballar i que els estafa no ha resultat el millor exemple per a algú que, a diferència del més jove de la colla, ja no creu en la bondat humana.
5 comentaris:
Magnífica la dirección de Huston que consigue sacar lo mejor de cada uno de los intérpretes.
Sin duda alguna.
Estamos de nuevo ante la búsqueda de El Dorado, una historia sencilla pero que, a través de la mirada de Huston y el gran trabajo de Bogart, se convierte en una severa introspección sobre la condición humana.
Un abrazo.
Huston guanyaria els seus dos únics Òscar (millor director, millor guió) gràcies a aquesta pel·lícula.
Una abraçada.
Pedro: La fiebre del oro no era una excusa argumental muy novedosa, eso es cierto, pero estamos de acuerdo en que Huston (padre e hijo en este caso) y Bogart le otorgaron una dimensión tan trágica como profunda.
Juan: Gràcies per l'observació. Huston no sempre ha estat considerat un gran director i és cert que moltes de les seves pel·lícules són discutibles; però també ha signat uns quants títols notables i haurien calgut més estatuetes. No obstant això, ha tingut més sort que altres realitzadors (Welles, Kubrick, Hitchcock...).
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada