"El halcón maltés" (1941) defineix els fonaments del cinema negre amb detectiu incorporat, no tant per la forma (*) com per l'argument. El protagonista és un professional cínic que sembla més proper als criminals que a la policia; de fet, amb els primers col·labora (en la recerca del mític ocell fet "del material amb què es forgen els somnis"), mentre que els inspectors de policia l'assetgen, creient-lo autor de les dues morts que inauguren la trama, una la del soci del protagonista, amb la dona del qual s'entenia. Per cert, el film és, com la novel·la, molt hàbil en mantenir fora de camp els assassinats, la qual cosa permetrà reservar per al final la revelació del seu responsable, en un llarg, lúcid i emocionalment intens diàleg entre Spade i la femme fatale de torn. La reixa d'un ascensor tancant-se i projectant la seva ombra sobre el rostre perplex de l'assassí anticipa metafòricament el seu futur.
El protagonista és un paio dur però podria enamorar-se fàcilment. Té una secretària sol·lícita. En l'inici del film, rep la visita d'una clienta que no sembla sincera del tot. Al llarg de la trama, es parla molt de diners, i el mcguffin és un objecte de valor incalculable, tot i que, en l'escena final, Spade afirma que els principis importen més que els dòlars o l'amor (pel que fa a la salut, tampoc no deu importar-li gaire atès que fuma i beu immoderadament).
Un dels dolents és molt ric (primer paper cinematogràfic per a Sidney Greenstreeet, qui es faria molt popular, fins al punt que el seu renom al film -Fat Man- va servir per batejar la bomba atòmica). Tots plegats resulten menyspreables i sexualment ambigus, sobretot el llefiscós Joel Cairo, interpretat pel genial Peter Lorre.
En canvi, les tres dones que envolten el protagonista (esposa infidel del soci, secretària, clienta) no resulten gaire sexis (Mary Astor sembla una monja), i els diàlegs, tot i ser omnipresents, densos i recitats a velocitat de vertigen, estan exempts del doble sentit que faria fortuna en títols posteriors del gènere negre.
(*) No hi ha clarobscurs, però sí contrapicats en decorats amb sostre. No consta que Huston copiés Orson Welles, ja que "Ciudadano Kane" es va rodar simultàniament.