Va parlar de la desconstrucció a què sotmet els seus treballs, reduint a "només" dues hores i quaranta-cinc minuts les més de 500 hores d'imatges gravades a la Polinèsia francesa; deixant que l'actor protagonista, Benoît Magimel (ja ha perdut la por a treballar amb professionals) prescindís del guió i repetís les frases que li xiuxiuejaven a través d'una orellera (pinganillo).
Diu (repeteix) que no és un professor ni un predicador i no pretén explicar res amb les seves pel·lícules. Això no obstant, "Pacifiction" manté una tènue línia narrativa (la investigació duta a terme pel comissionat a causa d'uns militars que potser volen reprendre els assajos nuclears al Pacífic) i està molt dialogada; uns diàlegs que expressen preocupacions del cineasta ja presents en títols anteriors: el xoc entre la passió i la reflexió ("Història de la meva mort") o la incapacitat del poder per afrontar allò que és inexorable ("La mort de Louis XIV"). Però, com que el film és tan contradictori com el seu creador, el millor no són pas les paraules sinó els silencis entre elles, i unes imatges fantàstiques i una banda sonora molt elaborada. No sé si tot el mèrit és del director. Trobar unes onades gegants és un cop de sort i de la sort en surten grans pel·lícules. I, per ser més precisos, direm que el millor fragment del film, el més hipnòtic, és tota la part final al camp de futbol i a la discoteca, i quan els militars marxen amb la llanxa com han arribat a Tahití al començament de la pel·lícula; seria excel·lent si no fos pel discurs pueril de l'almirall als seus mariners. Serra també l'hauria d'haver desconstruït.
4 comentaris:
No conocia esta peli. La veré cuando pueda.
Saludos!
¡Ojo con Albert Serra! Hay que darle de comer aparte...
Saludos.
Encara no l'he vista, però sé positivament que no em defraudarà. De totes maneres, i en referència al comentari que li fas a la Mamen, també estic convençut que si l'Albert Serra fos francès no trobarien tan sorprenents ni el seu cinema ni el posat que adopta en les seves aparicions als mitjans.
Una abraçada.
Però és de Banyoles! Què hi farem?
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada