"Ariane" (1957), amb guió d'I.A.L. Diamond, comparteix un argument habitual en els films del director, com vam destacar al bloc en un monogràfic que li vam dedicar fa més de deu anys: un personatge, en aquest cas la virginal filla d'un detectiu parisenc interpretat per Maurice Chevalier, es fa passar per allò que no és (una dona alliberada devoradora d'homes) per conquerir un conqueridor qui, al seu torn, acaba renunciant als seus principis a causa d'un atac de gelosia.
No és un dels films més celebrats de Wilder; és un pèl llarg i reiteratiu i Gary Cooper es veu molt gran per al paper de seductor. Però Audrey Hepburn aconsegueix emocionar, sobretot en el commovedor final a l'estació, i, a les escenes de l'hotel, que recorden "Ninotchka", Wilder treu molt partit de la intervenció d'uns zíngars que animen les trobades de la parella, o d'un carretó amb begudes que certifica el seu talent per convertir alguns objectes en protagonistes (també hi ha una sabata, una gravadora, un contrabaix).
5 comentaris:
Impagable la escena del carrito de bebidas que va y viene de los músicos a Mr. Flannagan, uno de esos hallazgos tan de Wilder.
Hay algún otro plano con sello de maestro, como el diálogo entre Frank Flannagan y Ariane, con él reflejado en el cristal de la ventana.
El pobre Cooper, diferencia de edad aparte, bastante hizo con aguantar el tipo dado lo avanzado de su enfermedad.
Para incondicionales de Wilder y admiradores de la Hepburn.
Una pel·lícula d'allò més entranyable. Durant molts anys va ser dificilíssim trobar-la (recordo quan els desapareguts cinemes Méliès eren un dels pocs llocs on es projectava de tant en tant). No és el Wilder més popular, però la seva parella protagonista destil·la glamour.
Una abraçada.
Trecce: Totalmente de acuerdo con lo de la escena del carrito de bebidas; es genial.
Cooper aún protagonizaría unas cuantas películas antes de su fallecimiento prematuro. De hecho, no era tan mayor cuando protagonizó "Ariane"; el problema es que su imagen no casaba demasiado con el personaje.
Juan: L'he haguda de descobrir a la televisió.
Una abraçada.
Que tal Ricard!
Con algunos "peros" aun me sigue pareciendo una película deliciosa. Es cierto, Cooper andaba flojo de salud y es mas que evidente.
Saludos!
No es lo mejor de Wilder pero es un Wilder al fin y al cabo.
Saludos.
Publica un comentari a l'entrada