diumenge, 8 d’abril de 2018

READY PLAYER ONE


La darrera pel·lícula d'un Steven Spielberg molt prolífic darrerament adapta una novel·la d'Ernest Cline que ens situa en un futur distòpic, l'any 2045. Se'ns informa que la crisi del xarop de blat de moro (sic) va acabar amb la societat del benestar; la majoria de la població viu miserablement, com ho fa el protagonista, un noi orfe malenconiós que viu amb la seva tieta en un barri construït amb contenidors de la ciutat de Columbus (Ohio), que se'ns anuncia com la més populosa dels Estats Units.

Com que la realitat no ofereix expectatives i és bruta i depriment, la gent viu enganxada als vídeo-jocs de realitat virtual, particularment OASIS, un món alternatiu en què la gent es relaciona a través dels seus avatars, guanyant o perdent monedes en el curs de les seves aventures. El creador d'OASIS, James Halliday (Mark Rylance, actor-fetitxe en els darrers films del realitzador), un transsumpte de Steve Jobs o el típic geni amb dificultats per entendre's amb la gent, ha mort; però el seu esperit continua ben present i, en el seu testament, va anunciar haver dipositat un Ou de Pasqua (l'Easter-Egg que tan bé coneixen els afeccionats als vídeo-jocs) que convertirà qui el descobreixi en hereu del seu imperi. Els protagonistes de l'aventura hauran de trobar les tres claus que permeten obtenir el premi, però això implica haver de superar proves duríssimes i resoldre endevinalles que tenen a veure amb la peripècia vital de Hallyday.

De manera que "Ready Player One" s'estructura com un "Ciudadano Kane" amb molta acció. Com no podia ser d'altra manera, el film de Spielberg és trepidant i visualment impressionant; però les llargues seqüències d'acció, sobretot la batalla final entre els avatars, ofeguen la reflexió implícita en l'argument i quasi anul·len el to d'aventura iniciàtica a l'estil de "Los Goonies". En definitiva, com a espectadors arribem a la mateixa conclusió que els personatges de la pel·lícula: la realitat és sempre millor o, almenys, és l'únic lloc on pots gaudir d'un bon bistec.

Sortosament, hi ha un atractiu addicional: la investigació sobre la personalitat esquiva del creador d'OASIS, inclou un recorregut nostàlgic per l'univers pop que Halliday venerava. Així, resulta que "Ready Player One" pot agradar tant als més joves de la casa (el meu fill d'onze anys va aplaudir les aparicions de Minecraft o Planet Doom) com als que ja tenim una edat; les referències cinematogràfiques o musicals, sobretot als anys vuitanta, són nombrosíssimes, quasi impossible fer-ne una relació exhaustiva però podem destacar, a més de les esmentades a "Ciudadano Kane" i "Los Goonies":

- Una escena meravellosa a l'hotel d'"El resplandor"; una discoteca amb la pista de colors de "Fiebre del sábado noche" i la música dels Bee Gees; Avatar; Regreso al futuro; King Kong; Parque Jurásico; Gremlins; Robocop; El Señor de los Anillos; Tron; Alien; El gigante de hierro; Chucky ("El muñeco diabólico"); Terminator; El ejército de las tinieblas; Mad Max; El club de los cinco; Dune; Superman; Buckaroo Banzai; Batman; Desmadre a la americana; Aquel excitante curso; La mosca.

- Musicals: Van Halen, A-Ha, Blondie, Depeche Mode, Daryl Hall i John Oates, Tears for fears, New Order, The Buggles, Bruce Springsteen, Michael Jackson, Duran Duran. I la banda sonora del film va a càrrec d'Alan Silvestri ("Regreso al futuro", "Super Mario Bros.").

- Diverses: Mortal Kombat, Overwatch, Street Fighter, Adventure, El coche fantástico, El equipo A, Speed Racer, Tomb Raider, Las Tortugas Ninja.

I unes quantes més.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Spielberg ha agafat un llibre fantàstic però destinat només a un públic reduït (entusiasta, però potencialment reduït), i n'ha fet una pel·li trepidant per a tots els públics i edats. Com a adaptació a mi em va decebre molt en el moment, i segueixo sense entendre per què es van canviar algunes coses, però com a pel·lícula d'entreteniment està prou bé. I sens dubte, serà un producte que enganxarà a molta gent, un èxit de taquilla. Però em seguiré quedant amb el llibre.

miquel zueras ha dit...

Vaig trobar que era un "Super-8" de la era digital. Em va semblar una mica més del mateix però el millor són els "guiños" i l´escena al Hotel Overlord, sens dubtE.
Per cert, el film "IKARIE X-B" de l, entrada anterior no va ser comprada per Roger Corman per aprofitar sequencies per a un altre pel.lícula?
Salut.
Borgo.

ricard ha dit...

XeXu: Com que no he llegit el llibre no he pogut comparar. La pel·lícula és això, un digne entreteniment.

Borgo: Estic bastant d'acord amb la teva valoració. Te coses molt bones però en alguns moment em va semblar estar veient un títol de la sèrie Transformers.

Pel que he llegit, "Ikarie XB 1" va ser distribuida als Estats Units per American International (la productora de Roger Corman) sota el títol de Voyage to the End of the Universe i amb alguns canvis substancials, sobretot un final en què les imatges del Planeta Blanc són substituïdes per vistes aèries de Manhattan, amb la qual cosa resultaria que són ells, els tripulants de la Ikarie, els extraterrestres.

Salutacions i gràcies per comentar.