dissabte, 21 d’abril de 2018

ENCADENADOS


En la ressenya de "Con la muerte en los talones" ens vam referir a "Encadenados" (1946), una altra de les grans obres mestres d'Alfred Hitchcock.

La protagonista femenina, interpretada per Ingrid Bergman, és la filla d'un espia dels alemanys condemnat per traïció; el servei d'intel·ligència dels Estats Units té motius per pensar que la noia estima el seu país d'adopció i contacta amb ella per encarregar-li una missió delicada: fer-se amiga d'uns nazis que s'oculten a Brasil i esguerrar-los els plans (estan reunint urani per fer bombes).

"Encadenados" és un film d'una perfecció narrativa admirable, però encara resulta més sorprenent el seu plantejament dramàtic, ambigu, gairebé pervers.

L'encarregat de contactar amb l'Alícia Huberman és l'agent Devlin (Cary Grant). La seva presentació és modèlica: després del judici al seu pare, Alícia ofega en alcohol el seu ressentiment; fa una festa a casa seva en què beu més del compte; a la festa hi ha un convidat a qui veiem d'esquena, fins i tot el seu clatell en el primer terme del pla resta ocult en la penombra; quan els dos es queden sols i comparteixen una darrera ampolla de whisky veiem per fi la cara del protagonista masculí però ja no podrem evitar que l'ombra el persegueixi al llarg d'una acció en què es mostrarà primer fred, després enamorat, més endavant gelós quan l'Alícia, en estricte compliment de la seva missió, es converteix en amant i finalment esposa d'un dels membres de l'organització criminal, l'Alexander Sebastian (Claude Rains). Devlin recrimina a l'Alícia que hagués acceptat tan fàcilment ficar-se al llit amb l'Alexander mentre que ella havia esperat inútilment que Devlin li ho prohibís. Mentrestant, el dolent viu totalment enganyat, fins que una relliscada de la parella protagonista i el savi consell d'una sogra dominant (ai, les sogres hitchcockianes!) el convencen que cal enverinar l'esposa. I, mentrestant, en Devlin fot el camp a Espanya.

La situació es resol en última instància. Devlin rescata la noia de la cambra en què estava reclosa i se l'endú entre els seus braços en una tensa i brillantíssima escena. Tots baixen per l'escala de la mansió de Sebastian sense que aquest pugui fer res per evitar que els bons escapin davant la mirada dels seus amics nazis; Devlin no li permet acompanyar-los en la fugida i d'aquesta manera el condemna a mort. La veritat és que aquest dolent, magníficament interpretat per Rains, fa una mica de llàstima.

La seqüència final és, com hem dit, memorable. Però hi ha més moments inoblidables: l'escena, llarguíssima, en què els protagonistes es petonegen; el petó s'interromp constantment per eludir les limitacions de la censura però una planificació molt hàbil amb la càmera movent-se al voltant dels rostres en primer pla aconsegueix que sembli una única efusió amorosa. I, per damunt de tot, l'escena de la festa en què ella ha de robar la clau de la bodega en què amaguen l'urani entre les ampolles de vi autèntiques, una obra mestra del suspens cinematogràfic: Alícia té algunes dificultats per treure la clau del clauer i amagar-la dins del palmell de la mà, sobretot quan el seu marit insisteix a petonejar-li; però un moviment de grua des d'un pla general picat de la festa fins a la mà de la protagonista en primeríssim pla ens mostra que ha aconseguit el seu objectiu; després, els plans de la galleda amb les ampolles de xampany, cada vegada més buida, mentre Devlin i Alícia conspiren a la bodega... Una lliçó de cinema.




2 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Sens dubte un dels films més aconseguits del mestre del suspens, on Hitchcock comptà, a més a més (i com a dada curiosa), amb la participació del director alemany Reinhold Schünzel interpretant el pèrfid doctor Anderson.

Salut i cinema!
Juan

ricard ha dit...

Una dada que no coneixia.

Una abraçada.