diumenge, 11 de març del 2018

LA FORMA DEL AGUA


"La forma del agua" podria ser el millor film dirigit per Guillermo del Toro, potser empatat amb "El laberinto del fauno", títol amb el qual comparteix més d'una similitud:

- És un conte fantàstic.

- Ambientat en un entorn repressiu: de la postguerra espanyola i la lluita amb els maquis a la Guerra Freda.

- Hi ha un monstre amb qui confraternitza la protagonista femenina.

- També hi ha un ogre amb aspecte humà: Michael Shannon substitueix Sergi López en el paper. El militar franquista sàdic és ara un representant de la puixant classe mitjana dels primers anys seixanta als Estats Units: un pare de família que llegeix assajos sobre el pensament positiu, es compra un Cadillac i és tan feixista i sàdic com aquell; i pervers i maniàtic.

El guió de "La forma del agua" és modèlic. Parteix de conceptes senzills i els enllaça de manera magistral. Relata la lluita dels febles contra els poderosos; els primers, unes dones de la neteja -una d'elles muda, l'altra negra- i un homosexual ex-alcohòlic, tots units per salvar un ésser tan diferent com ells, un amfibi amb qui els militars, en plena carrera amb els soviètics per la conquesta de l'espai, volen experimentar. Els febles representen un món condemnat a desaparèixer: la protagonista viu al damunt d'un cinema sense públic en una època en què la televisió és omnipresent; ella i el veí, dos éssers solitaris, també la miren però només programes musicals antics; el personatge de Richard Jenkins dibuixa cartells publicitaris quan està a punt d'imposar-se la fotografia. El futur és representat pels militars i els responsables del laboratori. El venedor d'automòbils li diu al cap de seguretat (Shannon) que ell és un home del futur i es mereix un cotxe del futur.

El dibuixant menja uns pastissos de color verd que en el fons odia; dibuixa un postre de gelatina de color vermell i li fan canviar pel color verd, que sembla que s'imposa a tots els nivells, tot i que el venedor de Cadillacs matisa que el model que li encoloma al cap de seguretat no és verd sinó esmaragda. El verd és el color de moda mentre les butaques del cinema on ja no va ningú són vermelles. De fet, tot és verd: els contenidors i els aparells del laboratori, l'aigua on viu l'ésser amfibi, o els vestits de la protagonista fins que els substitueix pel color vermell després de fer l'amor amb la criatura.

L'aigua com a detonant dels diversos episodis. No només l'aigua de l'estany al laboratori sinó els vasos d'aigua sempre presents al despatx del cap de seguretat, l'aigua que fan servir les protagonistes per netejar els pixats o la sang al terra del laboratori, o l'aigua de la pluja, que acompanya els solitaris viatges en autobús de l'Elisa però també el romàntic final (un final sota la pluja com el de "Desayuno con diamantes", tot i que aquí els gats no tenen tanta sort).

L'Elisa i la criatura són com dues gotes d'aigua. A ella també la van trobar al costat d'un estany i tampoc no té el do de la parla, però això li permetrà comunicar-se amb l'ésser amfibi, amb el llenguatge dels signes. Ella no és sorda, algú li va extirpar les cordes vocals; no sabem per què ho van fer però al final aquesta desgràcia també esdevindrà un avantatge.

El llibret, cortesia del mateix director i de Vanessa Taylor, és tan imaginatiu com precís, en la millor tradició del cinema nord-americà clàssic. Del Toro el serveix amb una posada en escena eficient, sense floritures innecessàries, amb l'ajuda d'una fotografia i ambientació impecables, una música bellíssima d'Alexandre Desplat i les interpretacions magnífiques de Sally Hawkins, Octavia Spencer, el sempre inquietant Michael Shannon i un incommensurable Richard Jenkins, entranyable i subtil en el paper més difícil de tots.

6 comentaris:

TRoyaNa ha dit...

Ricard,
doncs estic molt d´acord amb les teues impresions,les actrius i actors estàn espectaculars i del Toro ens deixa un conte on els triunfadors son els febles.
Un abraç

ricard ha dit...

I jo coincideixo amb la teva valoració: ens trobem davant d'un clàssic modern.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Llavors si el laberinto de fauno no em va agradar aquesta tampoc m’agradarà?

ricard ha dit...

Si no et va agradar "El laberinto del fauno" ja no sé gaire què dir-te. Si més no, aquella semblava una-altra pel·lícula-sobre-les-conseqüències-de-la-Guerra Civil, i aquesta sembla un thriller d'espies (a estones). Però les dues són, en realitat, quelcom molt diferent.

miquel zueras ha dit...

Quan penso en "El laberinto del fauno" -la meva preferida de Del Toro fins ara- també em ve a la memòria "El bosc" d´Òscar Aibar. Trobo que fa pensar en la molt interessant "El espinazo del diablo".
Salut!
Borgo.

ricard ha dit...

No he vist "El bosc". La tindré en compte perquè les pel·lícules que conec d'Òscar Aibar m'han agradat força.

Salut!