Com passava a "Aprendiendo a conducir" (2014), a "Nadie quiere la noche" (2015), Isabel Coixet presenta dos personatges molt diferents que es veuran obligats a entendre's.
Dues dones: D'una banda, la Josephine (Juliette Binoche), una dama de Nova York que, l'any 1908, viatja en direcció al Pol Nord per retrobar el seu marit, l'explorador Robert Peary. La Josephine es creu molt llesta i molt culta i menysprea els esquimals i enreda un altre explorador (Gabriel Byrne) perquè l'acompanyi en una aventura com a mínim poca-solta, per no dir criminal. L'altra dona, una mica més assenyada i infinitament més simpàtica, és l'esquimal que interpreta Rinko Kikuchi (qui ja havia treballat amb la directora a "Mapa de los sonidos de Tokio").
"Nadie quiere la noche" comença com una pel·lícula d'aventures i aquesta és la millor part d'un film desequilibrat però amb cert interès, molt ben filmat en unes condicions climatològiques extremes; després, amb la trobada entre la senyora Peary i la pobra Allaka, quasi deriva cap a la comèdia. Però ja sabem que la Coixet té debilitat pels drames i el darrer tram, amb les dones recloses en un iglú enmig de l'hivern polar, esdevé duríssim, fins i tot per a l'espectador.
2 comentaris:
Salvo por el glacial escenario, la fotografía preciosista y la evocación de su vertiente histórica, cuesta entrar en la aventura pergeñada por Coixet, falta energía y su ritmo es doloso. Seguro que avanza hacia algún punto, pero yo me perdí ante su poca voluntad para el riesgo.
Un abrazo.
Ya. Aunque, vistos los derroteros de su más reciente filmografía, ésta todavía se salva como película de aventuras.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada