No tenen gran cosa a veure si deixem de banda que el protagonista és músic i que surt Venècia, però "La juventud" m'ha fet pensar en "Muerte en Venecia" (1971), un dels títols més celebrats del gran Luchino Visconti, basat en l'obra de Thomas Mann i epicentre de la seva trilogia alemanya.
Tot i que, en certa manera, també recorda "La gran belleza", ja que ens parla de la decadència física i la recerca desesperada de la bellesa, d'una bellesa més enllà de les opinions i de les obres dels homes.
Començament del segle XX. Aschenbach (excel·lent Dirk Bogarde) és un músic que viatja a Venècia per reposar després d'una gravíssima crisi personal i professional que anirem coneixent per mitjà de diversos flash-backs, alguns molt explícits i altres inquietantment el·líptics (com el moment, extraordinari en la seva senzillesa, en què uns núvols que amenacen tempesta projecten la seva ombra sobre uns personatges encara feliços). Si ens atenim a l'acompanyament musical, d'una bellesa immarcescible, sembla evident que el personatge (que a la novel·la de Mann era un escriptor) està inspirat en el compositor austríac Gustav Mahler.
La música és meravellosa però trista, i l'escenari venecià, amenaçat en la ficció del film per una epidèmia de còlera, força decadent. Com els aristòcrates que s'estan al mateix hotel que el protagonista i que Visconti retrata amb la seva proverbial exactitud i exquisidesa. D'entre tots ells, destaca per la seva elegància una mare polaca (Silvana Mangano) i per la seva bellesa, una mica andrògina, el seu fill adolescent Tadzio (interpretat per un jove actor suec després d'un casting exhaustiu que va donar per a un documental). Aschenbach, desafiant els riscos de resultar patètic o de morir (en aquest ordre), dedicarà la seva estada a Venècia a seguir al jove que representa aquella bellesa ideal que està més enllà de la composició artística més rigorosa. Podríem parlar també d'una atracció homosexual, qüestió plausible tractant-se de Visconti. En realitat no és important.
"Muerte en Venecia" és un film tan discutible com fascinant, memorable sobretot pel bellíssim final a la platja del Lido.
2 comentaris:
Una gran pel.lícula, inoblidable la decadent mort d´un maquillat Bogarde a la platga dessafiant l´epidèmia. És una ícona del cine gay però no estic d´acord, crec que el personatge de Bogarde busca la bellessa pura, sense importar el sexe.
Salut!
Borgo.
Exacte. La recerca de la bellesa està per sobre de les connotacions homosexuals.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada