L'any 1924, gràcies a l'èxit obtingut amb "El doctor Mabuse", Fritz Lang aborda un projecte molt ambiciós: traslladar al cinema les llegendes germàniques recullides en el poema èpic medieval La Cançó dels Nibelungs, en una producció que duraria unes cinc hores dividida en dues parts: "La muerte de Sigfrido" i "La venganza de Krimilda".
Sigfrid és un paio molt ros i molt ari que marxa del llogarret on viu, amb el seu cavall i la seva espasa, i pel camí mata un pobre drac que no emprenyava ningú. Després, descobreix el tresor d'uns nans molt lletjos que hom anomena els nibelungs i els hi pren. Malgrat tantes injustícies, el noi se'ns presenta com un heroi.
Arriba al regne dels burgundis i es casa amb la bella ària Krimilda. I després, quan per fi es decideix a fer una bona acció i ajuda el rei Gunther a resoldre els seus problemes conjugals amb la valquíria Brunilda, un embolic de gelos propicia el seu assassinat. A la segona part, Krimilda es venja sense pietat; el seu pla inclou casar-se amb l'Etzel, rei dels huns, que és lleig amb avarícia com els passa als qui no tenen la sort d'haver nascut aris (però molt bon pare, això sí que ho té).
Veient com les gastaven aquests germànics, no és estrany que els nazis seguissin llur exemple i ataquessin els països veïns, apropiant-se de les seves riqueses i carregant-se qualsevol que no compartís la bellesa de la raça escollida dels déus.
Més enllà d'aquestes consideracions ideològiques, el film de Lang és notable per la seva bellesa plàstica i l'elegant composició dels plans. Retrata de manera pictòrica uns exteriors de boscos frondosos. Els decorats són monumentals però els interiors (alguns amb sostre) són austers i la fantasia es concentra en els vestits d'uns personatges situats de manera simètrica en el pla.
4 comentaris:
Mmm... Me parece que estás viendo cosas en la peli con lo que ha pasado a posteriori y que no es así. Ese tipo de leyendas son muy similares en todos lados.
Hace unos añitos que vi la(s) peli(s), pero sé que me gustó. No tanto como las ilustraciones que hizo Arthur Rackham para el mismo tema, pero creo que me gustó bastante. Además, ¡qué narices! Acabo de terminar de ver ahora mismo la de Mientras la ciudad duerme...Lang era uno de los grandes.
Y todo lo que debió chupar Hergé de la de "Una mujer en la luna".
Es cierto que todas estas leyendas se parecen. La historia del héroe que mata a un dragón cuya sangre tiene poderes mágicos es como la de Sant Jordi, muy famoso por estas tierras catalanas. Por otro lado, te doy la razón: no se puede afirmar que la película comparta la ideología nazi cuando se limita a poner en imágenes una leyenda medieval y utiliza unos arquetipos que hoy serían muy políticamente incorrectos pero comunes en la Europa de preguerra. Otra cosa es que los nazis saquen partido del argumento a posteriori.
Las ilustraciones de Arthur Rackham son magníficas. Puede que Lang se inspirase en ellas o en otras del mismo estilo que creo estaban de moda a principios del siglo XX.
"Mientras la ciudad duerme" es un peliculón. La de "Una mujer en la luna" no la he visto. Podría aprovechar ahora que estoy repasando la etapa europea del director.
Un abrazo.
Siempre recordaré que en un ciclo sobre Fritz Lang en la Filmoteca de Catalunya, me quedaron pendientes las dos partes de Los Nibelungos y todavía me colean. Espero subsanar eso cuanto antes. Sobre todo ahora que tú me lo has refrescado.
Un abrazo.
¡Animo! Sólo son unas cinco horitas de nada.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada