Després d'abordar la guerra civil del seu país a "Lincoln" (2012) i les guerres mundials a "War Horse" (2011), "Salvar al soldado Ryan" (1998), "La lista de Schindler" (1993) o "El imperio del sol" (1987), Spielberg ens parla a "El puente de los espías" (2015) de l'anomenada Guerra Freda, que va enfrontar la Unió Soviètica amb els Estats Units des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la caiguda del mur. No va ser una guerra oberta ni es van lliurar batalles en sentit estricte però les dues super-potències competien per la seva hegemonia i s'amenaçaven respectivament amb un arsenal d'armes nuclears que hauria posat punt i final a la humanitat sencera en cas que el conflicte s'hagués escalfat més del compte.
La por al conflicte nuclear ja va ser exorcitzada en l'àmbit cinematogràfic a començaments dels anys seixanta, amb títols com "¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú", de Kubrick, o "Punto límite", de Lumet. Spielberg només s'hi refereix explícitament en una escena a l'escola on estudia el fill del protagonista, però és una escena molt important ja que, a més de fixar el rerefons històric, expressa de manera prou eloqüent que la por està en l'origen de l'odi.
Al film, basat en fets reals, James Donovan (Tom Hanks), un advocat de Brooklyn especialitzat en assegurances -tot i que se'ns informa que va intervenir en els judicis de Nuremberg- rep l'encàrrec de defensar un presumpte espia soviètic (Mark Rylance). Com ben aviat averiguarà Donovan, la seva tasca es pretén purament ornamental ja que tothom vol veure l'espia mort; però ell és un home íntegre i lluitarà pel seu client amb tots els seus arguments.
"El puente de los espías" té un guió brillant, en el qual han intervingut els germans Coen (la qual cosa es nota sobretot en la part de les negociacions a Berlín, una mica surrealistes i plenes de detalls irònics), però és, sobretot, una pel·lícula de Steven Spielberg; i el director ofereix una lliçó de com transmetre missatges i conceptes a través de les imatges i del muntatge. Així, doncs, per explicar que el judici de l'espia es veurà condicionat per les circumstàncies de la Guerra Freda i per la por, fa el següent: el judici, el resultat del qual està cantat, no el veiem; el director talla després de mostrar els actors -fiscal, defensa, jutge, jurat- saludant la bandera dels Estats Units amb la mà al cor i, immediatament, ens mostra una imatge idèntica a l'escola del fill de l'advocat, on els nens també juren la bandera abans que els projectin un documental sobre els efectes de la bomba atòmica. És l'escena que abans hem esmentat, i el fet de relacionar-la mitjançant el muntatge amb un pla idèntic al jutjat serveix per suggerir que aquells homes que han de jutjar l'espia han estat educats des de petits en la por i els prejudicis i encara hi conviuen.
L'advocat recorre la sentència al Tribunal Suprem i el director relaciona, novament a través del muntatge consecutiu de plans idèntics (el travelling amb Donovan caminant cap a la seu del tribunal i el travelling dels pilots apropant-se a l'avió-espia), la seva lluita amb la lluita dels militars, en un cas amb l'arma de les paraules com a únic argument i, en l'altre, utilitzant ginys fruit d'una tecnologia avançada.
Aquests arguments narratius remeten a l'altra gran tema sobre el qual gira la història mostrada a "El puente de los espías": la dualitat. Tot té dues cares: la bandera al jutjat o a l'escola pot representar la justícia però també el seu revers; els espies són a les dues bandes i es tractarà, finalment, d'intercanviar-los, en un indret que separa dos móns, en una ciutat -Berlín- dividida per un mur la construcció del qual es mostra al film en imatges impactants. I l'escena en què Donovan contempla el mur mentre viatja en un tren elevat i veu el destí tràgic de tres figures que proven de saltar-lo enllaça amb l'escena final, a Brooklyn, en què també viatja en un tren elevat i veu uns nens que salten una valla, però només per passar al pati del veí.
I, més enllà d'aquesta eficàcia narrativa, el to del film remet als clàssics del cinema nord-americà i preserva la capacitat d'emocionar l'espectador dels seus referents, de "Matar a un ruiseñor" als films de Frank Capra.
6 comentaris:
Buena reseña. Reconozco que te quedas con la del muro y los niños al final. La de la bandera y la de los militares se me pasó (o no me fijé tanto, vamos). Pero sí es una peli de "dualidades" como dices. A mí también me gustó. Y es una peli con la que no me importará repetir en un año o dos.
Y Felices fiestas.
Por si te interesa, comenté algo sobre ella en otro blog.
http://atikus.blogspot.com.es/2015/12/el-puente-de-los-espias.html
He leído tu comentario en el blog Atikus (el cual no conocía y he aprovechado para hacerme seguidor). La cuestión de si "El puente de los espías" es o no patriótica es ciertamente interesante. Opino que todo el cine de Spielberg es patriótico en mayor o menor medida, y su visión de la Guerra Fría enfatiza (a través de la imagen, en tanto el libreto de los Coen es más sutil) el carácter siniestro del régimen soviético. Las tinieblas y el frío de Berlín contrastan con la calidez del hogar de nuestro íntegro abogado. Sin embargo -y comparto plenamente tu opinión en este sentido-, el lado norteamericano no se libra de las críticas, si bien dirigidas más a determinados elementos dentro del sistema que al sistema en sí. En definitiva, el film refleja claramente el carácter del director, un patriota americano del bando demócrata. Por eso su película recuerda tanto al cine de Capra.
¡Felices fiestas!
Ja està, apuntada a la llista de pendents. Suposo que estaràs content!
PD: A qui vull enganyar? Ja la tenia apuntada abans de la teva ressenya, però si et consola ara, després de la teva ressenya, està apuntada i en negreta.
Molt bé, així m'agrada! ;)
Bon Nadal!
Estamos de acuerdo. Spielberg nos entrega un thriller de espías a la vieja usanza en el que podemos encontrar los ecos de John Le Carre, y levanta acta sobre las tensiones de un tiempo en donde la política era tan afilada y letal como la hoja de un cuchillo. Y sí, también podemos encontrar referencias a "Matar a un ruiseñor" y el cine de Frank Capra y todos esos directores que se empeñaron en mostrar lo mejor del espíritu americano.
Un abrazo.
El protagonista es el héroe sencillo, el héroe americano por antonomasia. Un hombre de una pieza en el centro de una historia sobre la dualidad.
Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada