WOODY ALLEN EN NEGRE

En el darrer film de Woody Allen, "Irrational Man", unes notes manuscrites en un exemplar del "Crim i càstig" dostoievskià resultaran determinants per resoldre el conflicte plantejat.

La novel·la de l'escriptor rus ha estat motiu d'inspiració en moltes de les incursions del director en el gènere negre o, per ser més precisos i ja que les adscripcions genèriques poden ser enganyoses en el cas d'Allen, en aquelles de les seves pel·lícules que giren al voltant d'un assassinat o més d'un.

"La última noche de Boris Grushenko" (1975), probablement la millor pel·lícula de la seva primera etapa i un títol que tot allenòfil hauria de conèixer, està ambientada a Rússia, la qual cosa potser no és casual, i ja planteja un dilema semblant al de Raskòlnikov, el personatge de Dostoievski, o del professor de filosofia interpretat per Joaquin Phoenix a "Irrational Man": Boris (Allen) és un pacifista convençut; però se li presenta l'ocasió de matar Napoleó i salvar Europa de la guerra. Seria aquest un assassinat just?

"Delitos y faltas" (1989) també s'inspira en l'obra de Dostoievski, però el crim perpetrat per Judah (Martin Landau) té una motivació molt més egoista i el sentiment de culpa que segueix a l'acció criminal cedeix ben aviat davant l'evidència que no es farà justícia i que s'ha aconseguit la fi perseguida: mantenir l'assassí en el seu estatus social i la seva còmoda vida burgesa. Déu, si és que existeix, ha tancat els ulls, fet que Allen reflecteix metafòricament en el cas del rabí (Sam Waterston) que s'està quedant cec.

"Match Point" (2005) és una reedició del mateix argument que incorpora la idea de l'atzar. I, per extensió, la idea que, sense Déu, només el caos regeix el nostre univers. Aquest atzar i la preeminència del caos també apareixen a "Irrational Man" (2015), desmentint les teories del protagonista sobre la possibilitat de canviar l'ordre de les coses. Abe (Phoenix) pretén realitzar un crim que sigui alhora perfecte i moralment justificat i el cert és que els seus arguments resulten perversament convincents; tot i que, finalment, ens adonarem -com Raskòlnikov s'adonava al final del llibre- que la idea del súper-home és una falàcia.

Sense ser obertament una comèdia, "Irrational Man" conjuga la sordidesa de la seva proposta amb la lleugeresa narrativa del seu tractament (d'altra banda, habitual en els darrers treballs de Woody Allen). No és la primera vegada que combina comèdia i cinema negre, sent els exemples més clars "Misterioso asesinato en Manhattan" (1993) i "Balas sobre Broadway" (1994), un altre cas de crim amb motivació intel·lectual (artística, per ser més exactes). Finalment, la història de la noia enamorada del criminal remet a "Scoop" (2006), una altra comèdia.

No és el cas d'"El sueño de Casandra" (2007), una tragèdia en tota regla en què l'acte criminal només origina més maldat. Bé, això també passa a "Match Point" i a "Irrational Man", en què aprendrem que els crims sempre vénen de dos en dos i que la sort no fa distincions entre els assassins i les seves víctimes.