Ha mort Mike Nichols, un director especialitzat en la comèdia càustica amb elements de crítica social i un dels noms més rellevants del cinema nord-americà i internacional a finals dels anys seixanta i primers setanta.
Després del gran èxit de "¿Quién teme a Virginia Woolf?" (1966) i "El graduado" (1967), va dirigir dos títols de culte: "Trampa 22" (1970) i "Conocimiento carnal" (1971). La seva carrera posterior va alternar èxits i fracassos però sempre movent-se en uns paràmetres molt més convencionals.
"El graduado" va gaudir d'un èxit de públic enorme gràcies a la conjunció dels factors següents:
- La història d'una dona madura (Anne Bancroft) que seduïa un jove tímid (Dustin Hoffman en la seva revelació cinematogràfica) resultava escandalosa, sobretot atès que ella eludia qualsevol implicació que anés més enllà de l'estrictament sexual.
- En un moment en què els joves es rebel.laven contra l'aventura de Vietnam i altres contradiccions d'una societat tan opulenta com mesquina, el film enfrontava la innocència i inseguretat dels joves Ben (Hoffman) i Elaine (la bellíssima Katharine Ross) a la hipocresia i altivesa dels seus pares, membres de l'alta societat californiana.
- "El graduado" és, en essència, un conte de fades amb una disfressa molt moderna, en què Ben és un príncep amb aspecte d'anti-heroi, Elaine la princesa tancada a la torre i la senyora Robinson la bruixa dolenta i manipuladora.
Cal dir que aquest argument, tan eficaç com -en certa manera- esquemàtic i superficial, està molt ben estructurat per dos guionistes de nivell: Calder Willingham ("Senderos de gloria", "Los vikingos", "El rostro impenetrable", "Pequeño gran hombre") i Buck Henry ("Trampa 22", "¿Qué me pasa, doctor?").
No podem obviar una banda sonora mítica, composta fonamentalment per cançons de Simon & Garfunkel (per cert, Art Garfunkel va aparèixer com a actor en els dos films següents de Nichols: a "Trampa 22" i, compartint protagonisme amb Jack Nicholson, a "Conocimiento carnal").
Però també hem de parlar de la posada en escena de Mike Nichols. Potser no era un gran mèrit en un moment en què, si volies destacar, havíes de fer servir el teleobjectiu en tots els plans d'exteriors i copiar els travellings dels films d'en Godard, però "El graduado", des de l'escena de l'arribada de Ben a l'aeroport (idèntica a l'inici de "Jackie Brown", de Tarantino) fins als travellings filmats amb objectiu angular que segueixen l'esportiu vermell del protagonista mentre viatja per la costa de Califòrnia, passant per les transicions que porten Ben des de la piscina de casa dels seus pares al llit de la senyora Robinson, està plena d'imatges suggerents, bellament fotografiades pel gran Robert Surtees. Entre la tradició narrativa clàssica i l'esperit avantguardista de finals dels seixanta, entre el moviment paroxístic i els plans fixos sobre el rostre-recipient de Dustin Hoffman, en tot moment als acords de la música de Simon & Garfunkel, "El graduado" potser ha perdut part de la seva càrrega crítica però preserva intacta la seva capacitat hipnòtica.
4 comentaris:
Peli que vi en su momento y me llamó la atención por su fama. No está mal, pero tampoco es que me entusiasmara. Desde luego tendría que volver a verla porque de eso hace mucho. La música era buena. Me gustan mucho Simon y Garfunkel, un dúo que marcó una época en los 60. Hacían canciones bastante bonitas, la verdad, muy melodiosas. Un saludo, ricard. Buena entrada
Veus, en totes aquests jocs amb la càmera jo no m’hi vaig fixar quan vaig veure la peli, sort que estàs aquí per fer-m’ho veure!
Uno de esos buenos artesanos que, aunque no legó ninguna obra maestra para la posteridad, supo construir una regular filmografía con algunas piezas que, sin duda, todavía son recordadas por generaciones de cinéfilos. Creo que trabajó tres veces con Jack Nicholson: Conocimiento carnal, Se acabó el pastel y Lobo.
Un abrazo.
Javier: Yo tuve la gran suerte de verla en una reposición en pantalla grande y me pareció espectacular. Pierde un poco al revisarla pero me sigue enganchando.
pons007: Això no té cap importància. La qüestió és si et va agradar o no.
Pedro: De sus tres películas con Nicholson, "Lobo" me gustó bastante y "Se acabó el pastel" nada. Aunque la vi hace muchísimo y mi criterio entonces era más laxo, "Conocimiento carnal" me pareció una gran película, una visión de las relaciones de pareja tan lúcida como desesperanzada; Nicholson se lucía en todas y cada una de las escenas.
Una abraçada i gràcies pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada