La darrera pel·lícula dirigida pel Trueba petit parteix d'una anècdota autèntica per narrar el viatge que fa Antonio, professor d'anglès en una escola d'Albacete, fins Almería per conèixer John Lennon i fer-li una petició molt especial, aprofitant que el beatle es troba a la província andalusa fent d'actor a "Cómo gané la guerra", a les ordres de Richard Lester. El viatge d'Antonio, en què l'acompanyaran Belén i Juanjo, dos adolescents a la fuga, és també, doncs, un viatge a l'Espanya franquista més rància.
El professor d'anglès, els adolescents i els Beatles representen la recerca d'un espai de llibertat en un entorn hostil. Llur peripècia, marcada per la seva innocència i el seu esperit bondadós, converteix "Vivir es fácil con los ojos cerrados" en una faula descaradament emotiva que fins i tot recorre a la presència d'un noi discapacitat o a metàfores tan poc subtils com la del diari amb la fotografia de Franco que Juanjo fa servir per eixugar-se les mans.
No vull ni pensar què hagués passat si aquest material hagués caigut en les mans de Pau Freixas i Albert Espinosa. Però David Trueba demostra que és prou hàbil i redimeix el producte a força de convicció, domini del tempo narratiu i diàlegs ben escrits; el gran treball interpretatiu de Javier Cámara -i de la resta del repartiment-, i la fotogènia de la guapíssima Natalia de Molina, fan la resta.
(Sí, ja ho sé, estic agafant el mal costum de guarnir el bloc amb fotos de noies maques).
6 comentaris:
qui ha dit que guarnir el bloc amb noies maques sigui un mal costum?! :P
Tens raó, què carai!
Está claro que es una peliculita simpática, un relato sencillo siempre tamizado por una corrosiva nostalgia y una tierna melancolía. Sin embargo, no ha sido lo mejor del cine español el pasado año, la película que más me ha gustado y que si todavía no has visto te recomiendo es "Stockholm", una demoledora radiografía de las relaciones personales, de pareja y del hombre como depredador insensato que fue rodada con cuatro chavos.
Un abrazo
Pues no he visto "Stockholm", o sea que tomo nota. Gracias por la recomendación. Un abrazo.
A mi també em va agradar força. ës una peli que es veu molt bé i resulta amable. Però és cert que en altres mans (com les citades) tot podria haver estat nefast.
Una abraçada.
Sempre és a punt de caure en el tòpic i la sensibleria, i em penso que això no ha ajudat a la seva consideració crítica -malgrat l'allau de premis Goya-. Però em va enganxar fàcilment des de les primeres imatges i fins al final, amb la cançó de Lennon... Suposo que t'encomanes una mica del caràcter innocent i romàntic del protagonista. Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada