Spike Jonze ja havia abordat una història d'amor entre dos robots en el seu magnífic curtmetratge "I'm Here" (2010). Ara, la relació s'estableix entre un humà (Joaquin Phoenix) i un sistema operatiu (amb la veu de Scarlett Johansson en la versió original).
El film transcorre en un futur indeterminat en el qual els humans viuen aïllats en urbs immenses, enganxats als seus mòbils i les seves pantalles d'ordinador. En fi, com ara, amb l'única diferència que els homes no gasten en cinturons i duen bigoti i els pantalons a l'alçada de les costelles (s'ha imposat la moda Julián Muñoz).
"Her" funciona bé com a film d'anticipació però encara millor com la història d'amor que narra. Parteix d'una premissa original però difícil de dur a bon port i Jonze ho aconsegueix hàbilment, fugint d'allò que és obvi (un humà amb un programa informàtic?) i anant a allò que és essencial: la passió amorosa i les inseguretats dels protagonistes com a obstacle. És ben bé com en una altra gran película, "La vida de Adèle", que parla de dues lesbianes sense que aquesta circumstància resulti determinant mentre sí que ho és la distància entre les expectatives vitals de les dues noies. La societat futura retratada a "Her" accepta sense gaires problemes la relació entre un senyor i un sistema operatiu de veu dolça i presència abstracta (llevat potser de l'ex-dona, però això ja ho tenen les ex-dones, que sempre posen pegues a llurs substitutes); però la distància entre la memòria limitada i potser una mica falsa dels humans i les possibilitats inabastables d'una intel·ligència artificial que s'alimenta de la pròpia experiència pot resultar un gran obstacle, malgrat una atracció que, evidentment, va més enllà del físic.
Dit això, no espereu una pel·lícula cerebral. "Her", com Samantha, és tota sensibilitat.
5 comentaris:
ben bé sembla trama d'un capítol de Black Mirror ^^
PD: Quin sentit té fer una peli amb la Scarlett si no surt el seu cos?!
O bé, quin sentit té fitxar la Scarlett?
Em va agradar molt la pel·lícula. Planteja molt bé el tema de l'enamorament a partir d'uns estímuls no pas físics sinó més intel·lectuals, però que igualment enganxen el protagonista emocionalment per la situació de mancança afectiva en què es troba i, com és costum en les relacions virtuals, fa que ell projecti en l'altra tot allò que necessita i vol. Tractar el tema de l'enamorament pot donar molt de si. El que em va grinyolar una mica, o potser no el vaig entendre, és el final. No sé què en penses...
Ah, i trobo realment encertadíssim que hi hagi la veu de l'Scarlett. No cal veure-la, la seva veu omple tot el personatge... No totes les actrius podrien dominar, modular i matisar les ones com ella.
Ho has definit molt bé. Pel que fa al final, si és el de la relació té una lògica bastant inapel·lable; el final-final, quan pugen al terrat, és malencònic i tal vegada una mica gratuït; però sempre és un consol, tenir l'Amy Adams per veïna.
Salutacions i gràcies pels teus comentaris.
Sí, em referia al final-final, quan pugen al terrat. No em va acabar de quadrar, vaja que sembla d'aquells finals de no saber com acabar la pel·lícula.
Gràcies a tu pel blog!
Publica un comentari a l'entrada