LINCOLN

Steven Spielberg, com ja vam exposar al monogràfic dedicat a la seva obra, aborda la Història (amb majúscules) quan es posa seriós. Havia parlat de l'esclavitud a "El color púrpura" i a "Amistad", i a "El imperio del sol", "Salvar al soldado Ryan" i "War Horse" havia mostrat les dues grans guerres del segle XX en les quals van intervenir els Estats Units. I en quasi tots els seus films aflora un sentiment patriòtic molt interioritzat. De manera que parlar de la presidència d'Abraham Lincoln i de la Guerra Civil americana semblava gairebé obligat. A més, el seu admirat John Ford també havia abordat la figura d'un dels personatges més influents de la història no només nord-americana sinó universal (a "El joven Lincoln", 1939).

"Lincoln" se centra en els darrers dies de la Guerra Civil i de la presidència; més concretament, se centra en el debat de l'esmena a la Constitució que havia d'abolir l'esclavitud. Evita d'aquesta manera els riscos de fer un biopic convencional, tot i que els problemes familiars del protagonista hi són presents, vistos des d'una òptica netament spielbergiana (*); però, tanmateix, corre el risc de passar-se de didàctic i avorrir l'espectador com ja va passar amb "Amistad", un títol de temàtica molt similar.

El film, sí, és didàctic. Als no avisats, ens treu de l'error de pensar que els nordistes volien sí o sí acabar amb l'esclavitud: en realitat, la totalitat de les files demòcrates i la majoria dels republicans -que llavors eren els progres- s'oposaven a l'esmena; i tothom (o quasi) creia que els negres eren inferiors als blancs (lluitaven a l'exèrcit del Nord però cobraven menys que els soldats blancs, de la qual cosa es queixa un d'aquests soldats negres davant el mateix Lincoln a l'inici del film). La captació de vots favorables mitjançant el suborn i el debat parlamentari se'ns mostra amb força detall. No obstant això, Spielberg aconsegueix atrapar l'espectador gràcies a un guió molt hàbil i ple de rèpliques brillants (també hi ajuda l'afecció del president a il·lustrar les seves arengues amb anècdotes curioses) i a una fotografia de clarobscurs extraordinària, a càrrec de Janusz Kaminski.

Finalment, resulta una obvietat parlar de la interpretació de Daniel Day-Lewis, transfigurat en Abraham Lincoln, com si hagués nascut per fer aquest paper. En qualsevol cas, la resta del repartiment no desllueix en absolut; menció especial per a Sally Field i Tommy Lee Jones.

(*) Lincoln és el pare de la nació però també és pare de família. La pèrdua d'un dels seus fills pesa com una llosa mentre es veu forçat a deixar que el gran vagi a lluitar en una guerra que el president permet que s'allargui per facilitar les maniobres al parlament. El film acaba amb la mort de Lincoln, i Spielberg, a diferència de Griffith, no la mostra directament sinó que es trasllada a un altre teatre perquè vegem la reacció del fill petit en saber que ha perdut el pare.