L'estil excessiu de Baz Luhrmann pot no semblar el més apropiat per adaptar al cinema la precisa prosa de Francis Scott Fitzgerald. No obstant això, la grandiloqüència de la posada en escena ens transporta fàcilment a la disbauxa dels anys vint que va voler retratar l'escriptor. Luhrmann no destaca per la seva subtilesa però és força respectuós -potser fins i tot massa- amb l'original literari, i finalment la seva versió resulta superior a les precedents: la més coneguda, la de Jack Clayton de l'any 1974, escrita per Francis Ford Coppola i interpretada per Robert Redford i Mia Farrow; i n'hi ha quatre més, una de l'any 2000 dirigida per Robert Markowitz amb Toby Stephens i Mira Sorvino, una de l'any 1949 protagonitzada per Alan Ladd i una versió muda de l'any 1925 de la qual només han sobreviscut algunes escenes.
Leonardo DiCaprio no té el carisma de Redford però almenys procura interpretar; Carey Mulligan també és més expressiva que Mia Farrow, tot i que la seva Daisy Buchanan no està gaire ben perfilada. La diferència més evident pel que fa al tractament dels personatges està en el Nick Carraway que interpreta Tobey Maguire, més protagonista que en les versions anteriors i molt més simpàtic que el sonso de Sam Waterston de la versió de Clayton.
2 comentaris:
No em va agradar el llibre i per tan no veuré la pel·lícula, ni la nova ni la vella, no cal donar-li més voltes
Jo no he llegit el llibre. De fet, no he llegit res de Scott Fitzgerald. La meva poca cultura literària és aclaparadora. És el meu gran pecat, compartit amb bastants cinèfils, em temo; però també pot resultar un avantatge a l'hora de veure les pel·lícules.
I, a aquestes alçades de la meva existència, ja faig tard per esmenar-ho.
Publica un comentari a l'entrada