INFILTRATS ALS GOYA

Resulta que l'empresa a la qual dedico les estones que no estic al bloc era aquest any un dels patrocinadors de la gala dels premis Goya, i això m'ha permès assistir-hi com a convidat. Com que és una circumstància poc habitual, em permeto fer-vos-en cinc cèntims.

Anar a una gala d'aquestes característiques és certament engrescador però també té les seves servituds. Per exemple, t'has de vestir d'etiqueta. Això implica que la dona s'ha hagut de comprar un vestit llarg. La mediació d'una amiga que té un familiar que regenta una botiga de roba ens va permetre complir amb el tràmit a un preu raonable. Jo tinc alguns vestits foscos; vaig triar-ne un parell i els vaig dur a la tintoreria; quan els vaig recollir el divendres a la tarda i me'ls vaig emprovar i examinar amb més detall, em vaig adonar amb certa sensació de pànic que ja no estaven en condicions de competir. Això em va suposar un estrès considerable i haver de fer cara de pena a la botiga quan els vaig explicar que necessitava un vestit d'etiqueta per a l'endemà mateix. La reacció del botiguer no va contribuir a tranquil·litzar-me: "Ara falta que trobem la modista, perquè, és clar, és cap de setmana".

Per sort, vam trobar un vestit força aparent al qual només li faltava fer la vora dels pantalons (amb la seva armilla, corbata i camisa blanca). I la botiguera va reconèixer que, abans de perdre una venda d'alguns centenars d'euros, si calia faria ella mateixa de modista.

La corbata no era de llaç i el vestit no era ben bé negre sinó que tenia un tornassolat blau. Complia així amb les normes de l'etiqueta? Vaig examinar amb atenció les fotografies de l'edició passada dels Goya i no hi havia cap vestit com el meu. És curiós que els homes, en aquests casos, no volguem semblar diferents mentre que les dones tenen la por contrària: que una altra porti un vestit igual.

En fi, alea jacta est, que deien els romans. El diumenge al matí, una agradable passejada amb AVE; després, taxi fins a l'hotel Auditorium, que és on ens allotgem i on es fa la gala des de l'any passat. Tot més o menys preparat i Manel Fuentes examinant el terreny.

A Madrid plou a bots i barrals. Un taxi ens condueix al centre, a un restaurant a prop de Casa Lucio que no és Casa Lucio però on també mengem huevos estrellados, cochinillo i un postre a base de merenga i gelat, tot absolutament deliciós.

A la tarda, sense gaire bé ni temps de reposar, ens guarnim i ens fan fotografies davant del photocall (que no és el mateix davant del qual es fotografien els premiats -es veu que Moët Chandon deu pagar més-):

(Per una vegada que penjo una foto meva al bloc, almenys que surti guapo).

Mentre ens fotografien, els gossos de la policia ensumen la sala on es farà la festa de després de la gala per veure si troben algun petard.

Anem a una sala propera a picar més pernil ibèric fins que el soroll de la gent que comença a arribar ens atrau cap al passadís principal de l'Auditorium. Hi ha una cinta i molts caps que ens separen de la catifa vermella i l'accés a l'amfiteatre, de manera que no veiem ningú dels famosos top. Sí que podem veure els famosos de segona que entren per la porta de la façana principal (l'entrada a l'auditori i la catifa vermella són en un costat de l'hotel). No tothom va d'etiqueta; els representants del sector més underground vesteixen amb texans, gavardina, barret i ulleres de sol. Juan Diego camina una mica de tort.

Tot i que l'hotel és on Crist va perdre l'espardenya -així s'intenten evitar aglomeracions no desitjades- i que continua plovent, podem sentir els crits dels manifestants. Llegint els diaris l'endemà, sabrem que eren afectats per la crisi econòmica, entre els quals molts ex-treballadors de Coca-Cola.

No m'allargaré parlant de la gala en si mateixa, que tots vau poder veure per televisió. En directe, està força bé, i tenim bons seients, més o menys al centre de l'amfiteatre. Els pitjors seients són els dels amics dels premiables: situats als extrems, han de seguir la cerimònia a través d'unes pantalles de video gegants. Se sap que són amics perquè aplaudeixen i xiulen quan ningú més no ho fa. Tampoc no van vestits d'etiqueta.

Només un parell de curiositats:

- En directe, pots veure el moment en què uns ajudants lliuren les estatuetes als presentadors de cada premi, aprofitant que els televidents estan veient els fragments dels treballs que opten.

- També pots gaudir de l'eficàcia i competència dels dos operadors de la steadycam seguint els premiats mentre pugen a l'escenari i girant al seu voltant quan s'abracen amb el presentador.

- Quan tothom aplaudeix dempeus -per exemple, quan van donar el Goya a Terele Pávez-, la majoria ho fan per imitació. És com quan els no practicants assistim a una cerimònia religiosa. No dic que això li tregui mèrit. Per cert, que la vam veure molt atrotinada; baixava les escales de l'amfiteatre molt a poc a poc i amb ajuda. Res a veure amb l'energia que mostra en els seus treballs amb De la Iglesia.

Finalitzada la gala, el caos s'apodera del passadís central de l'hotel mentre la gent s'acosta a les sales simètriques on tindrà lloc el cocktail. Com si fossin un far en la tormenta, seguim Maria Adánez ("Aquí no hay quien viva") i la pèl-roja (no recordo el seu nom) que fa de psicòloga a "La que se avecina", les dues de bracet, vestides de blanc i guapíssimes; intentarem fer-nos-hi una foto però declinaran l'oferta (que sens dubte hauria complagut als nostres fills, fidels seguidors de les esmentades nissagues).

Anem a petar a la sala del photocall de segona, on hi ha un gran assortiment de sushi i canapès i barra lliure (tot el Moët Chandon que et puguis beure en uns pràctics benjamins amb copa incorporada al broc; però els gintònics són de Beefeater, Tanqueray o Gordon's i para de comptar). Però no veiem gaires famosos, tret de Juan Diego, que intenta mantenir alguna mena d'equilibri mentre observa al senyor que talla pernil ibèric.

Finalment, passem a la sala bona, on es fotografien els premiats. Els vip no es barregen amb la púrria i Coronado, Bardem, David Trueba o Javier Cámara brillen per la seva absència. Sí que veiem Hugo Silva i Miguel Angel Silvestre i la troupe de "Muchachada Nui". Veiem noies molt altes, com la guapíssima Carolina Bang i senyors molt baixets com Emilio Gavira o el mític José Carabias (recordeu el "Monstruo de Sancheztein"?), el director J.A. Bayona i el seu germà bessó. Veiem Julio Medem molt despistat i Lucía Jiménez envoltada d'admiradors. Etcètera.

Però els dos moments àlgids de la nit són el retrobament de Saturnino García, que està igual que a "Justino, un asesino de la tercera edad" (recordem que és un títol de fa vint anys) i descobrir a Clara Lago, vestida com una princesa, lligant descaradament amb un molt jove actor català que surt a TV3 en un programa per als menuts de la casa, del qual no en revelarem la identitat perquè tampoc no cal explicar-ho tot; que això no és l'"Hola"!

Abans que hagi consumit prou gintònics per donar-li conversa a alguna famosa fent-me passar per productor, la dona em fa anar a dormir. Si encara no són les quatre...!

(Al fons de la imatge, Berto Romero fent-li alguna proposta a J.A. Bayona -o és el seu germà?-).