Com resulta habitual en ell, Scorsese porta al seu terreny històries alienes, com és el cas d'aquesta adaptació de les memòries del broker Jordan Belfort. "El lobo de Wall Street" té una estructura i un plantejament similars als d'"Uno de los nuestros", i la mateixa energia narrativa.
Veu en off del protagonista, que es dirigeix a l'espectador i el fa partícep de la seva vida d'excessos, tan amoral com atractiva, narrada en un llarg flash-back; una banda sonora espectacular; moltes escenes d'impacte amb el slapstick substituint la violència. I, novament, una història d'auge i caiguda d'un pecador que es veurà finalment obligat a trair els seus còmplices i tal vegada amics.
Algunes veus titllen el darrer film de Martin Scorsese de superficial. I és veritat que no es preocupa excessivament de detallar els ardits especulatius d'aquests llops de les finances i molt, en canvi, de descriure les seves orgies. Però en la magnífica escena que reuneix Leonardo DiCaprio amb Matthew McConaughey (quina gran segona carrera la d'aquest senyor!), aquest resumeix prou bé l'essència del seu negoci: el diner no pot tornar mai a la butxaca del client i ha d'omplir la pròpia en forma de comissions. La resta del film explica una forma d'entendre la vida que ha fet molt mal els darrers anys. Tarda tres hores a fer-ho i no cal discutir si calia o no, ja que transcorren en un sospir. Potser no és la seva millor pel·lícula però és francament divertida.
No em resisteixo a citar la interessant observació d'Àngel Quintana al suplement "Cultures" de La Vanguardia del 29 de gener: compara "El lobo de Wall Street" amb "Satyricon", de Fellini; ambdues pel·lícules serien retrats d'una civilització en decadència i dels homes que l'habiten i que protagonitzen una regressió al salvatgisme dedicant els seus esforços a copular i a agredir-se; la presència d'un lleó en les primeres imatges del film i els crits guturals dels brokers reforçarien aquesta idea de retorn al primitivisme i a la llei de la selva.
Sexe, drogues i rock'n roll:
La millor droga de totes:
5 comentaris:
La moral la posarà cada espectador!
Si has leído la crítica de este film en mi blog, sabrás ya lo que pienso: un film con grandes interpretaciones pero muy reiterativo e hiperbólico: simplemente no me creo muchas de las cosas que suceden en la pantalla, de haber tenido un metraje más reducido hubiera ganado muchos enteros. Ni de coña es de lo mejor de Scorsese aunque, eso sí, Margot Robbie está como un queso. Pero eso es algo que yo ya sabía. Lo mejor: las pastillas de Quaalude que retardan su efecto.
Un abrazo
GEMMA: Ni més ni menys. Scorsese, des del prisma catòlic que presideix la seva filmografia, presenta un personatge que té totes les febleses humanes però que acaba pagant una relativa penitència. No és tan diferent de tots nosaltres, senzillament va una mica més enllà i se salta les normes. Resulten molts reveladors els plans al final de la història que mostren, primer, el policia íntegre i pobre que contempla la misèria que l'envolta mentre viatja en metro i recorda les paraules del seu nèmesi; i segon, el pla final del públic que contempla amb admiració un Jordan Belfort reconvertit en coach, model a imitar per una generació que només ret culte a l'èxit material.
Pedro: Estamos de acuerdo en que Scorsese no trasciende demasiado un material un tanto manido. Sin embargo, su nervio narrativo está casi a la altura de sus mejores momentos; a mí no se me hizo larga en absoluto. En lo de Margot Robbie no podemos estar más de acuerdo.
Una abraçada, gràcies pels vostres comentaris.
Es una peli molt divertida, totalment recomanable! A part també hi ha el munt de noies espectacular en pilotes clar està...
PD: L'escena d'en McConaughey es la millor!!
PD2: En DiCaprio es un crack ^^
Per fi estem totalment d'acord.
Publica un comentari a l'entrada