Gràcies a la gentilesa del nostre amic Borgo, que n'és un gran admirador, vaig descobrir una obra mestra del cinema mut, "El hombre que ríe" (1928), adaptació de la novel·la de Victor Hugo a càrrec de Paul Leni, cineasta alemany del moviment expressionista que havia estat reclutat pels estudis Universal (entre 1927 i la seva mort prematura l'any 1929, va dirigir quatre pel·lícules als Estats Units, entre elles la molt influent "El legado tenebroso").
"El hombre que ríe", protagonitzada per Conrad Veidt (*), narra la dramàtica peripècia vital de Gwynplaine: fill d'un noble caigut en desgràcia, el segresten quan és un nen uns bandits coneguts com els "comprachicos" (en espanyol, a l'original) que li practiquen una sàdica intervenció quirúrgica que fa que mostri una rialla permanent (inspiraria el personatge del Joker del còmic de Batman) i el convertirà en una barreja de monstre i pallasso de circ. De fet, acabarà fent de pallasso amb un firaire que l'acull, juntament amb una nena cega -Dea- que Gwynplaine s'ha trobat pel camí després d'escapar dels segrestadors.
Gwynplaine i Dea arriben a l'edat adulta i estan molt enamorats. Però ell defuig el compromís perquè és conscient de la seva lletjor i pensa que ella no se l'estimaria si el pogués veure. No se m'acut una situació més tendra ni més tràgica. Després, una duquessa molt marxosa se sent atreta per Gwynplaine i ell està força content perquè si una dona pot veure el seu rostre i, malgrat tot, estimar-lo, sabrà que és mereixedor de l'amor de la Dea. El tema es complicarà i molt quan la duquessa descobreixi l'origen noble del monstre. Abans, però, assistim a una escena de seducció entre la guapa aristòcrata i el tímid Gwynplaine que és una de les més morboses que mai he pogut contemplar en una pantalla.
A la segona meitat del film, la complexitat argumental (mai no acabem d'aclarir què pretén aconseguir el pèrfid bufó Barkilphedro més enllà de tocar els collons a tothom) i els excessos melodramàtics (probablement ja presents en la novel·la) afecten l'interès de la proposta. Els millors moments els trobem en la primera meitat, que té un ritme trepidant i una posada en escena d'arrel expressionista amb moments tan brillants com la fugida del petit Gwynplaine a través d'un paisatge nevat ple de cadàvers, solucions narratives molt innovadores (la càmera situada enmig de la gent que entra a veure l'espectacle dels pallassos o la càmera subjectiva a la nòria) i imatges de gran força expressiva com aquella en què veiem enfrontats els perfils del gos llop i del protagonista, tots dos ensenyant les dents.
El personatge de la duquessa està interpretat per la bellíssima actriu russa Olga Baclanova. L'experiència va servir perquè, quatre anys més tard, la fitxessin per a un paper semblant: la trapezista Cleopatra, que es lliga el nan del circ, en Hans, per quedar-se amb els seus diners.
"Freaks", de Tod Browning, està interpretada per monstres reals, integrants del circ Barnum i d'altres espectacles de fira: persones amb malformacions congènites gravíssimes, mancades d'extremitats, afectades per la malaltia coneguda com cap d'agulla, siameses, dones barbudes, nans... A la pel·lícula, formen una mena de gran família, s'estimen i s'ajuden. Paradoxalment, la bella trapezista i el seu còmplice Hèrcules, el forçut, són agraciats físicament però moralment menyspreables. Quan Cleopatra es casa amb Hans, els monstres ho celebren i l'accepten com un d'ells ("Gooble Gobble One of Us"); a la noia no li fa gaire gràcia.
"Freaks" és una de les pel·lícules més insòlites de la història del cinema. El públic de l'època la va considerar repugnant i va ser un fracàs majúscul; redescoberta als anys seixanta, actualment està considerada una obra mestra del cinema fantàstic. La part final, deutora de l'estètica expressionista, és terrorífica. La resta del film és un cop de puny a les consciències endormiscades.
El concurs:
"El lobo de Wall Street" inclou un homenatge a la pel·lícula de Browning, quan els brokers planegen contractar uns nans per llançar-los contra una diana (a Espanya, algunes discoteques de polígon van muntar shows com aquest) i canten "Gooble Gobble". Però encara hi ha una altra connexió entre el film de Scorsese i els dos títols sobre monstres que hem comentat. ¿Sabríeu dir quina és?
(*) Conrad Veidt és un personatge realment interessant. Entre moltes altres interpretacions, cal destacar el paper de Cesare a la mítica "El gabinete del Doctor Caligari" (1920) o el nazi Strasser a "Casablanca" (1942). Era molt famós i Goebbels volia guanyar-lo per a la causa o, almenys, retenir-lo a Alemanya, però Veidt no era gaire amic dels nazis i defensava els jueus de la mateixa manera que més endavant lluitaria pels drets dels homosexuals. L'any 1934 va protagonitzar "El judío Süss", però la versió anglesa, que no era pas antisemita sinó tot el contrari. Els nazis no li van perdonar i Veidt es va quedar a viure al Regne Unit amb la seva esposa jueva.