L'expressió Neds, en anglès, significa "No educats i delinqüents" i fa referència als fills del proletariat que, a Glasgow als anys setanta, passaven les hores esnifant cola i barallant-se. El film d'aquest títol el va dirigir l'any 2010 Peter Mullan, un senyor avesat a explicar drames d'adolescents escocesos en clau dickensiana i també molt conegut com a actor, ocasionalment a les ordres de Ken Loach, de qui sembla haver heretat estil i vocació de denúncia.
Però "Neds" és molt millor que qualsevol dels darrers títols de Loach. És vàlid com a retrat d'una societat malalta i d'un sistema educatiu que pretenia combatre la violència amb més violència i tractar els estudiants marginals marginant-los encara més (no estic segur que això encara passi avui dia però quan jo era jovenet -i no vivia a Glasgow-, funcionava d'aquesta manera); però és igualment certer en el retrat d'un noi intel·ligent que escull ser un rebel per sentir-se acceptat, en un canvi i una actitud molt radicals que no resultarien gaire creïbles si no fos per l'habilitat amb què el director exposa els fets i les circumstàncies i per l'admirable interpretació del jove Conor McCarron.
"Fish Tank" (Andrea Arnold, 2009) també ens situa als barris pobres de les ciutats angleses però en l'actualitat. La protagonista (Katie Jarvis) és una adolescent lleugerament autista que viu amb la seva mare alcohòlica (a "Neds", el borratxo era el pare); només se sent atreta pel ball i pel nòvio de la mare (l'avui imprescindible Michael Fassbender). La càmera segueix la noia en els seus llargs passejos cap a enlloc mentre ens mostra la seva desesperació i la misèria moral del món que l'envolta.
Dos títols similars en temàtica i estil que no cauen en la tragèdia més absoluta per pudor, absolutament recomanables.
6 comentaris:
No he visto Neds (sí vi la de Tiranoarius o... no recuerdo cómo la titularon por aquí: Sin remisión o algo así)... Me gustó, pero me pareció un poco... no sé.. como "demasiado" al final.. Lo del perro (joder, lo del cara del niño es muy fuerte también; yo soy la madre y... no destripo tramas).
La de Fish Tank sí la he visto. Joder. Esa también es demasiado, pero porque resulta totalmente creíble. Peliculón. Me la recomendó un amigo. La escena del río es tremenda... o cuando va el amante de la madre. Hostia y adiós. Ese final con la despedida es triste...
Buena peli, sí.
Un saludito.
Para mí ahí es donde radica que esta peli sea fallida: es muy poco creíble la evolución del personaje principal, y no sólo por exagerada. Sin embargo no deja de tener aspectos interesantes que harían de la peli mucho mejor de lo que es sino fuera por lo otro. Un abrazo, ricard. Buena reseña.
perquè pelis tan negatives i destructives? jo vull pelis per esbargir-me, per misèries ja tinc la vida coi...
David: No he visto "Tyrannosaur" pero me la apunto. La de "Fish Tank" es muy fuerte, efectivamente; se agradece que no caiga en la tragedia más absoluta aunque sea, como señalas, triste.
Javier: El cambio del personaje es radical pero yo me lo creo. Porque el actor y el director lo venden bien. Pero también porque, sin llegar a tales extremos, he vivido casos parecidos, de empollones que, de un día para otro, se convertían en la antítesis de sí mismos y se volvían rebeldes y autodestructivos; te aseguro que conozco más de un caso, y con final trágico de por medio además.
pons007: Estic convençut que la teva vida no és gens miserable; menys encara comparada amb la dels protagonistes d'aquestes pel·lícules.
Una abraçada, gràcies pels vostres comentaris.
No lo discuto, ricard, seguro que es así; pero no sé, para mí en esta película se me hace demasiado radical, el contraste es demasiado exagerado... bueno, de cualquier modo, uno se podría decir que en ello puede influir un trastorno en la personalidad del chico. Ahí ya tendría algo más de coherencia. Pero no sé, es que a la vez tampoco parece que eso funcione del todo. Hay una escena, la del cuchillo y la pandilla, muy fuerte, pero para llegar ahí el director dio un salto sin red espectacular. Tal vez me hubiese gustado más graduación. Un abrazo, ricard.
Hombre, un pelín psicópata no te diré que no lo fuera. Y la escena del cuchillo, bueno... Es que con el panorama que tenía en casa el pobre tenía que salir a tomar el aire. Un abrazo y gracias por polemizar un poco que si no estamos siempre de acuerdo y es muy aburrido.
Publica un comentari a l'entrada