He d'admetre que el primer lliurament de "Posesión infernal", que els amants del fantastique (de les pel·lícules de por de tota la vida no, del fantastique) veneraven com a obra de culte, em va deixar absolutament indiferent.
Tot i que sóc un admirador del cinema de Sam Raimi, en aquell moment no li vaig trobar la gràcia al que em va semblar un mer subproducte, simpàtic, això sí, i amb uns travellings subjectius arran de terra molt impactants. En canvi, vaig gaudir d'allò més amb les seves continuacions, "Terroríficamente muertos" i "El ejército de las tinieblas", probablement perquè ja havia comprès que no es tractava de pel·lícules d'horror sinó de comèdies.
En qualsevol cas, el remake de "Posesión infernal" a càrrec de Fede Álvarez, l'uruguaià que es va fer famós amb un curt amateur en què uns robots gegants destruïen Montevideo ("Ataque de pánico", 2009), comença posant-se molt seriós: els joves que s'allotgen a la cabana perduda al bosc amb un exemplar del Necronomicó, ho fan amb la sana intenció d'ajudar una noia a desenganxar-se de les drogues. Però això és només una excusa per a un festival de vísceres i sang que aconsegueix provocar fàstic, horror i diversió a parts iguals.
Altres pel·lícules que també aposten per l'excés tenen el problema que, arribat un cert punt, perden interès a causa de la reiteració. "Posesión infernal" té el mèrit d'aconseguir, després d'haver-nos ofert un catàleg d'ensurts i esquarteraments veritablement antològic, una escena final que millora tot allò que hem vist abans, amb l'ajuda d'una oportuna pluja de sang (literal). No hi aneu sense paraigua.
6 comentaris:
Això és el que em va passar. La pel.licula no triga gaire en produir un monòton efecte de acumulació.
D´aquesta saga m´agrada molt la tercera, tot un homenatge al cine de Ray Harrihausen i els seus esquelets animats.
Salut. Borgo.
La tinc pendent encara, però per que no et sentis sol, jo no puc amb l'original de raimi. I l'he vista fa poc per di cas aquell primer visionat no estava inspirat. M'aburreix.
Una abraçada.
No sabía de tal remake. Me ha dado curiosidad porque a mí la Posesión Infernal de Raimi me parece una locura de terror. Tal vez hoy los efectos le hagan perder, pero la peli es buenísima, su atmósfera, el mal rollo que produce. Las continuaciones, que como bien dices son más bien comedia (o sin más bien) están la mar de diver…
Un abrazo, ricard.
MMM la veritat és que les pelis de terror no m'acaben d'agradar, tot i que les de por psicològic sí que em sorprenen i agarden bastant (tot i que ho passo malament jeje).
Salutacions.
http://humanidadesyalgomas.blogspot.com.es/
Si la original la vaig trobar només passable, vols dir que cal que intenti mirar el remake?
Borgo: La tercera és la més entranyable, estem d'acord.
David: Doncs és un consol.
Javier: Bueno, sobre la primera de la serie ya ves que hay división de opiniones. El remake no es muy original pero me pareció brillante como entretenimiento.
Patricia: Jo també prefereixo el terror psicológic però l'oferta és molt escassa.
pons007: Podríes endur-te una sorpresa. A mi m'ha passat amb aquesta i també amb "Las colinas tienen ojos".
Una abraçada a tothom i molt agraït pels vostres comentaris.
Publica un comentari a l'entrada