No acostumo a fer males crítiques, però darrerament he estat una mica dur amb la nominada a l'Òscar "El lado bueno de las cosas" i, fins i tot, amb dos films de Stanley Kubrick, un director al qual admiro gairebé fanàticament.
Aquesta circumstància coincideix amb un article al suplement Estils de Vida de La Vanguardia del dissabte 23 de febrer, signat per Piergiorgio M. Sandri, que es titula i parla de "Les pitjors pel·lícules", comentant entre d'altres referències el llibre dedicat al tema per Roger Ebert, senyor molt prestigiós si es vol però que no invalida la meva afirmació (vegi's el post "Literatura cinematogràfica") que cal fugir dels crítics nord-americans com de la pesta.
Doncs tinc prou excuses per dedicar un post a l'assumpte en qüestió. I, en un moment en què s'atorguen molts premis a les pel·lícules més destacades de la darrera collita en gales presumptament glamuroses (els Òscars de Hollywood, òbviament i, aquí, els Gaudí o els Goya), començaré per recordar que també hi ha premis, que coincideixen en el temps amb els abans esmentats, que premien no les millors sinó les pitjors pel·lícules, com els Razzies -també coneguts com anti-Òscar- o els Yoga -doncs, això-:
http://www.catacric.org/
Si fer una llista de millors pel·lícules ja és complicat, fer-ne una amb les pitjors comporta encara més dificultats, tota vegada que:
- Caldria remenar en les escombraries del cinema i empassar-se tota mena de subproductes i nyaps.
- Caldria establir un criteri clar sobre què és i què no és una mala pel·lícula, o bé quines pel·lícules són mereixedores d'una crítica negativa.
En aquest sentit, sempre he pensat el següent:
Fer crítiques negatives és molt més fàcil i divertit que cantar les excel·lències d'una obra magistral o notable. No obstant això, implica un cert terrorisme i, moltes vegades, una injustícia del crític respecte de l'autor del film, qui sempre podria dir allò de "doncs fes-ho tu, si en saps tant!". I és que fer una pel·lícula, fins i tot una pel·lícula dolenta, no és una tasca senzilla ni agraïda; molts directors tenen il·lusió, fe, potser fins i tot talent, però han de bregar amb guions insolvents, actors inútils, pressupostos ridículs; i amb tot això és difícil fer una bona pel·lícula (i, si no, que li ho diguin a Francis Coppola). Un bon crític pot arribar a ser un bon cineasta, però tampoc necessàriament. Per acabar-ho d'adobar, de vegades "la maïonesa no queda lligada" (algú li va dir això a Truffaut, que va pensar "quina bestiesa! Una pel·lícula no és una maïonesa!"; fins que va dedicar-se ell mateix a fer pel·lícules...).
En qualsevol cas, penso que la pitjor de les producciones pot resultar simpàtica quan els seus responsables l'han feta amb amor. I això sempre es nota.
Diuen que Ed Wood és el pitjor director de la història i "Plan 9 from Outer Space" (1959) la pitjor pel·lícula (qualificació que li ha valgut l'estatus de film de culte i una carrera comercial prou digna molts anys després de la seva desastrosa estrena). I sí, és un producte infumable i ridícul; però, si hem de fer cas a Tim Burton, l'entusiasme dels seus responsables i, particularment, del seu estrambòtic director, la seva passió -paradoxalment, causa immediata de la seva ceguesa davant dels defectes- només pot generar admiració cap a la seva figura; hàbilment, Burton enfronta en la seva hagiografia magistral "Ed Wood" (1994) al realitzador de "Plan 9" o "Glen or Glenda" amb Orson Welles, i els agermana en la seva condició d'outsiders i amants del cinema.
"Plan 9 from Outer Space" era dolenta perquè Wood era inepte, però també perquè estava feta sense calés. Llavors, una pel·lícula amb un pressupost elevat que resulti fallida, és pitjor? O estem parlant de lligues diferents, com passa en el futbol?
Crec que la resposta no es troba en la qüestió dels pressupostos, que caldria obviar (entenent, però, que una pel·lícula barata sempre tindrà defectes que serien imperdonables en produccions cares), sinó que cal centrar-se en les intencions.
No hi ha res més reprobable que una pel·lícula feta amb l'única intenció de fer diners (que no vol dir una pel·lícula cara: la majoria de subproductes responen a aquest objectiu). I si el propòsit és exclusivament mercantilista -que també es nota-, el crític ha de ser lliure per denunciar les mancances del producte sense por d'ofendre ningú. Perquè no hi pot haver ofensa quan tampoc no hi ha ànim d'agradar.
Dit això, em reservo el dret de fer alguna mala crítica de tant en tant i amb independència de si la intenció dels autors ha estat fer art o fer bossa. Sóc així de cafre i inconseqüent.
Per cert, les dues pitjors pel·lícules que recordo haver vist són espanyoles i estaven concebudes només per fer diners fàcils: "El E.T.E. y el Oto" (Manuel Esteba, 1983) i "Aquí llega Condemor, el pecador de la pradera" (Álvaro Sáenz de Heredia, 1996). La segona, pitjor que la primera, perquè fer una pel·lícula digna amb els germans Calatrava de protagonistes és una empresa condemnada al fracàs, però concebre un títol a major glòria del gran Chiquito de la Calzada i no deixar-lo ni explicar un acudit i, a més, emparellar-lo amb Bigote Arrocet, això, senyors del jurat, és nocturnitat i traïdoria.
8 comentaris:
ei, un repecte als germans Calatrava, tot un clàssic de la caspa juntament amb el mestre Chiquito de la Calzada.
També hi han moltes pel·lícules "intel·lectuals" que son molt més avorrides que aquestes que acabes de mencionar i ni tan sols ningú les enten, però això es com el vestit de l'Emperador, la gent per donar-se-les de cinèfil fa veure que l'ha entés.
Fa molt de temps que no veig una pel·lícula de las que jo considero bones. Aquestes no tenen res a veure amb els actors coneguts i reconeguts o els efectes especials i aconsegueixen quelcom més que entretenir. Una que em ve al cap ara, amb un pressupost molt baix, actors desconeguts i una tècnica pobre és "El projecte de la bruixa de Blair".
Pel que fa a les que esmentes com a dolentes,són per a mi una variant més dels entreteniments d'avui dia.
Per cert, has vist "Mamà"? ^0^ Quasi que em va agradar del tot. Ja vindré quan la comentis.
Bona setmana, Ricard!
Ja,ja, la culpa és teva per veure aquestes dues perles espanyoles. Jo no ho he fet...encara, ja,ja. Però dubto que ho faci, la veritat. El cine d'Ed Wood és tant dolent que pots disfrutar-lo, inclús. La més aburrida és Glen or Glenda. LA resta es pot veure cubata en ma.
Una abraçada.
Aristofeles: Que hi ha pel·lícules que van d'intel·lectuals i que donen gat per llebre, no et diré que no. Però una pel·lícula més avorrida que "El E.T.E. y el Oto"... Això és impossible.
Pilar: Vaja, ara hauré de comentar "Mamá"...
David: Vaig veure "Plan 9 from Outer Space" i vaig trobar a faltar el cubata, efectivament. Pel que fa a les dues perles, "El E.T.E. y el Oto" me la vaig imposar quasi com un deure un dissabte a la tarda que la feien per televisió, doncs feia molt de temps que no veia una pel·lícula realment dolenta i em va semblar una idea divertida; vaig aguantar uns vint minuts. La d'en Chiquito la vaig anar a veure al cinema, fins i tot vaig enredar la meva dona i el meu millor amic; quan vaig veure que apareixia Bigote Arrocet vaig comprendre que l'havia cagat; miraculosament, la meva dona no va demanar el divorci i l'amic encara em dirigeix la paraula però només de tant en tant.
P.S.: Enhorabona, has fet un ple en la tria dels Òscar als millors actors!
Abraçades i petons.
quina decepció de post, pensava que despotricaries a tot i a dret sense miraments, llàstima!
Em remeto a allò que explico al post. Però no et pensis que no em tempti la idea...
Bueno, supongo que no se tratará de decir que lo haga el crítico si sabe tanto. Un crítico es un crítico y está para lo que está. Si ve una peli que no le convence pues comenta sus partes desafortunadas y ya está. Está claro que quien se mete a hacer cine tiene todo el mérito del mundo, pero no por eso va a tener que recibir sólo parabienes porque al ofrecer algo, una creación, se arriesga a la crítica, como también puede recibir cualquier tipo de felicitación. Al exponerse es imposible que no se den opiniones. Siempre fue así y me parece lo más normal del mundo. De todos modos, aunque la crítica sea mala, se merece un respeto. La crítica se debe hacer desde ahí siempre y no tomarse nada como algo personal (que a veces pasa eso).
Un saludo, ricard.
Pues tienes mucha razón, Javier. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada