A "The Master" (2012), Paul Thomas Anderson torna a explicar una història ja desenvolupada a "Boogie Nights", del 1997: la d'un jove desarrelat que busca un pare i un mentor i el troba al capdavant d'una secta.
A "Boogie Nights", el jove és Eddie Adams/Dirk Diggler (Mark Wahlberg). Viu a San Fernando Valley -un barri de Los Angeles-, admira Bruce Lee i vol ser ric i famós però el pobre és més aviat curtet. Un dia, el productor i director de cinema "per a adults" Jack Horner (notable creació de l'usualment insípid Burt Reynolds) descobreix que el jove té un talent innat per al gènere (que viu un moment especialment dolç en la dècada dels setanta que és quan arrenca l'acció); li obre les portes de la seva mansió amb piscina, on es reuneix la gran família del porno, i el converteix en una estrella. Dirk Diggler correspondrà al seu mentor ideant un personatge i unes trames jamesbondianes que contribuiran a fer realitat el somni de Jack Horner: fer un producte de certa qualitat i aconseguir, en les seves paraules, que l'espectador continuï mirant la pel·lícula després d'haver deixat anar els seus fluids.
"Boogie Nights" s'estructura en dues meitats. La primera representa l'ascens del protagonista i acaba amb la dècada. Els vuitanta portaran la desgràcia a tots els personatges, acabaran amb la seva innocència i amb la del gènere pornogràfic, convertit per obra i gràcia del vídeo en un mer producte de consum. Dirk Diggler caurà en la droga i només al final es redimirà i tornarà a la llar del seu mentor.
Paul Thomas Anderson estima uns personatges incompresos per la societat benpensant, que els considera uns monstres de luxúria quan només són uns nens que juguen tot el dia i que admiren "La guerra de las galaxias" i el cinema d'arts marcials; i mostra la seva història a través d'una posada en escena bombollejant, sobretot en la primera meitat, plena de travellings virtuosos i música de l'època. Recorda bastant el Scorsese de "Casino".
La direcció de "The Master", en la línia de "Pozos de ambición" (2007), és més continguda però igualment brillant. Paul Thomas Anderson no ha de demostrar res, ja és un narrador consumat, a l'altura dels millors. La trama és més subtil i menys linial però, como dèiem en l'inici, explica el mateix.
L'acció transcorre també al llarg d'uns quants anys, que van del final de la Segona Guerra Mundial a la dècada dels cinquanta. El jove desarrelat és Freddie Quell (Joaquin Phoenix), ex-combatent traumitzat i primitiu, que atrau l'atenció de Lancaster Todd (Philip Seymour Hoffman), inicialment gràcies a la seva habilitat per preparar còctels demolidors, més endavant perquè resulta idoni com a conillet d'índies; Todd, presumpte psicòleg, filòsof i escriptor, líder d'una secta que recorda la cienciologia, vol experimentar en ell les seves teories sobre la capacitat de l'home per transcendir els seus instints; Quell és un animal i convertir-lo en un ésser racional és un repte. Entre els dos personatges s'estableix una relació simbiòtica: Quell li fa de deixeble i guarda-espatlles; no pot deixar de banda la seva naturalesa sociòpata però això no impedeix que senti devoció pel seu mentor, el qual, al seu torn, exerceix de figura paterna i se l'estima però també el manipula com a la resta dels seus seguidors (mentre que una esposa maquiavèlica -genial Amy Adams- el manipula a ell).
Paul Thomas Anderson defineix per mitjà d'un relat que serpenteja l'ambígua relació entre dos personatges que, com els pornògrafs de "Boogie Nights", viuen al marge de la societat i només se senten realitzats si estan junts. Són violents i mentiders però, a la seva manera, profundament humans.
3 comentaris:
Molt encertat el paral·lelisme que fas entre Boogie Nights i The Master, de fet crec que la relació paterno-filial és un tema que el director sempre explora en els seus films (no oblidem Magnolia).
Em va sorprendre que The Master fos tan continguda com molt bé tu dius (sempre tinc al cap Magnolia i efectivament no és una pel·lícula tant barroca com aquesta)però em va agradar força. És tant estètica com les altres i, sobretot, té unes interpretacions del Joaquin Phoenix i Phillip Seymour Hoffmann impressionants.
Estic d'acord amb les semblances entre les dues trames. Ja saps que a mi però, The master em va deixar molt fred ja que trobo que no acaba d'explicar allò que apunta que farà per problemes d'incoherència de guió que acaben per fer-la massa poc coherent. El talent d'Anderson com a director és cert que és incuestionable, però jo crec que la seva millor obra continua sent Magnolia.
Una abraçada.
Marta: Tens raó, la relació paterno-filial és present a "Magnolia" i també a "Pozos de ambición". No he parlat de les interpretacions al post però això no vol dir que no coincideixi amb el teu parer.
David: Jo sóc fan de "Boogie Nights" com tu ho ets de "Magnolia", i penso que tots dos en sentim una mica traïts pels darrers treballs d'Anderson, aparentment una mica dispersos en el seu discurs. Però no li neguem el dret a evolucionar.
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada