"Anticristo" (2009), penúltima pel·lícula estrenada de Lars Von Trier, confirma algunes de les observacions que vaig fer a propòsit de "Melancolía", amb la qual guarda molts punts en comú.
Se l'ha acusada de pretensiosa, però, més enllà de la dedicatòria final a Tarkovsky, que va enfurismar els espectadors de Cannes i una bona colla de cinèfils, "Anticristo" es pot gaudir com allò que és en essència, una bona pel·lícula d'horror. El final gore ni em molesta ni em deixa de molestar, però ve precedit d'una colla de detalls més subtils, inquietants i reveladors, dignes dels millors títols del gènere, com una grafia descontrolada en una escena que recorda aquella d'"El resplandor" en què la senyora Torrance repassa els folis mecanografiats pel seu marit, o una fotografia d'un nen no gaire ben calçat. La resta és un assaig de temes i formes desenvolupades després a "Melancolía": la inutilitat del pensament científic, representada per l'actitud del marit (esplèndid Willem Dafoe), psicòleg de professió, i la prevalença d'una naturalesa destructiva, representada pel coit en l'inici del film, pels animals al bosc i, finalment, pels impulsos assassins d'una dona (Charlotte Gainsbourg, no menys esplèndida) que s'identifica amb les bruixes que fa alguns anys encara cremaven a les fogueres; en l'aspecte formal, les imatges oníriques ultra-ralentitzades, el pla recurrent de la pluja d'objectes.
5 comentaris:
M'agrada que diguis que hi ha moltes semblances amb Melacholia, dons jo no he parat de dir-ho a molta gent que no s'atreveix amb Anticristo i a molta d'altre que diu agradar-li molt la última però gens l'anterior. L'única diferència significativa és que en Melancolia deixa marge a les imatges boniques i a Anticristo no, com si volgués diferenciar l'estat d'una certa melanconia que encara deixa espai per la creació i el d'una depressió absoluta, que només porta a la bogeria i a l'autodestrucció. Son les dos cares d'una mateixa moneda. O així ho he volgut veure jo.
Una abraçada.
No puc estar-hi més d'acord. "Anticristo" i "Melancolía" són dos films complementaris. El primer és de terror i el segon de ciència-ficció, que són les dues vessants del gènere fantàstic. El primer representa la depressió (que, segons sembla, va patir el mateix director) i el segon la malenconia, dos estats anímics limítrofs que, com molt bé dius, resulten destructius tot i que hi ha espai per a la bellesa en el cas de la malenconia. Una abraçada.
Es una bestialidad de peli y acojona lo suyo. Para mí de las mejores y más especiales pelis de terror de la historia, en la línea de La hora del lobo, de Bergman.
Un saludo, ricard.
Sí, recuerda un poco a la película de Bergman. Una abrazo.
Hi, Nice post thanks for sharing. Would you please consider adding a link to my website on your page. Please email me back.
Thanks!
Madison
maddie0147@gmail.com
Publica un comentari a l'entrada