Robert Bresson preconitza un cinema en estat pur i per això la seva obra és tan important en l'evolució del llenguatge cinematogràfic. Evita qualsevol indici de teatralitat fins a l'extrem que els seus actors no actuen; són models i la càmera només ha de captar les seves accions; no s'han d'esforçar per expressar els seus sentiments: una veu en off ja s'ocupa d'explicar-los a l'espectador.
El protagonista de "Pickpocket" (1959) escriu en un diari allò que sent quan roba carteres. Però sobre les seves motivacions més profundes només podem especular a partir de l'observació de la seva circumstància i de les seves accions quotidianes, captades per la càmera de Bresson a través d'imatges transparents i d'un muntatge virtuós (molt útils si voleu fer com aquell que deia que "no hay pasta pa comer").
Bon noi... però lladre!
¡A robar carteras!
Paul Schrader és un gran admirador i teòric de l'obra del francès i alguns dels seus arguments recorden molt l'estil i la temàtica de "Pickpocket" (canvieu el carterista per un gigoló -"American Gigolo"- o un camell -"Posibilidad de escape"-).
La presó i l'expiació de la culpa, l'amor i la redempció:
La versió de Schrader:
2 comentaris:
Una de las pocas películas de Robert Bresson que realmente me gustan. Siempre la he visto como una especie de adaptación libre de "Crimen y castigo" de Dostoievski.
Un abrazo.
Sólo he visto tres películas de él: aparte de ésta, "Le journal d'un curée de campagne" y "Mouchette". No me disgustaron en absoluto pero "Pickpocket" es impecable. Un abrazo.
Publica un comentari a l'entrada