ELS GERMANS SCOTT # 3: DE COM RIDLEY ES VA TRANSFORMAR EN TONY

Després de l'èxit de "Top Gun", Tony Scott reincideix amb Bruckheimer i signa "Superdetective en Hollywood II" (1987), nova edició de les aventures del simpàtic detectiu interpretat per Eddie Murphy. Hi aporta certa elegància visual però no fa més esforços per elevar el nivell d'un producte cojuntural sense cap interès.

El mateix any, Ridley, amb pretensions més modestes després de l'ensopegada de "Legend", aborda també el thriller a "La sombra del testigo", sense assolir el nivell de les seves primeres pel·lícules (això ja no ho aconseguirà mai). Es tracta d'un producte comercial que manté cert interès en tot allò que fa referència a la història d'amor entre el policia de Queens interpretat per Tom Berenger i la dona rica de Manhattan personificada per Mimi Rogers -la senyora Cruise en aquella època-; no queda gaire clar si el policia, que està casat, s'enamora d'ella només perquè és molt atractiva o si també queda enlluernat pel luxe que l'envolta, un dilema interessant que el guió no explota però que Ridley Scott emfatitza a través de la sofisticació de les imatges.

I quins llençols més tous!

Reincideix en el gènere amb "Black Rain" (1989), que s'inscriu en la tradició de policies nord-americans (Michael Douglas i Andy Garcia) que viatgen al Japó perseguint un yakuza i veuen com els seus mètodes expeditius topen amb la circumspecció de la policia local, representada per la figura del benintencionat inspector Masahiro (Takakura Ken); no cal dir que, al final, seran els millors aliats possibles (bé, Douglas i Takakura Ken, perquè a Andy Garcia l'afaiten amb una katana en una escena singularment violenta) i, plegats, aconseguiran vèncer els dolents. Resulta un producte molt entretingut, però la mà de Scott només es nota en les escenes als carrers d'Osaka, presentada com una ciutat del futur quasi tan caòtica i fascinant com era Los Angeles a "Blade Runner".

No és Los Angeles, és Osaka.

Mentrestant, Tony Scott planteja un producte més personal a "Revenge" (1990).

El veterà Top Gun Michael J. "Jay" Cochran (Kevin Costner) viatja a Puerto Vallarta (Mèxic) convidat per un vell amic, Tiburón Méndez (Anthony Quinn), un potentat una mica mafiós, casat amb una dona més jove i guapa amb els trets de Madeleine Stowe. Les dones són dolentes i ella no para fins que Cochran accepta consolar-la, traint d'aquesta manera l'amistat amb Méndez. Però fotre les banyes a un personatge que es fa dir Tiburón resulta sens dubte perillós; el terratinent els enxampa: a ell no el mata perquè li devia la vida però el sotmet a una pallissa de les que fan època; a ella només la desfiguren i la venen a una casa de putes de la frontera. Posteriorment, Cochran es recupera de les ferides i decideix anar-la a buscar, la qual cosa -no cal dir-ho- generarà més violència. Com es pot veure, es tracta d'un argument desfermat, que Scott va posar en imatges amb notable convicció i una delicadesa que s'imposa sobre l'inevitable look d'anunci de perfums. Novament, Tarantino surt en defensa d'aquest film, que va passar sense pena ni glòria, i explica que si no és del tot reeixit és per culpa de les tisorades dels productors, fetes amb l'única pretensió de "donar pel cul" al director.

Després d'aquesta vel·leïtat, torna amb Bruckheimer i Cruise, ara ja emparellat amb Nicole Kidman, i junts presenten "Días de trueno" (1990), una història sobre un pilot de la NASCAR (curses automobilístiques en què els cotxes semblen cotxes, no com a la Fórmula 1 europea, per entendre'ns) que no té el més mínim interès malgrat que el guió vingui firmat per Robert Towne ("Chinatown"); potser perquè Tom Cruise també hi va posar la grapa...

El seu següent film, del 1991, és "El último Boy Scout", un vehicle al servei de Bruce Willis, que fa el paper de sempre: un detectiu divorciat que resulta que ens hauria de fer llàstima perquè tot li surt al revés; però no és tan fàcil simpatitzar amb un individu masclista i d'una agressivitat certament útil per enfrontar-se als dolents però que voreja la psicopatia. Les bromes i rèpliques amb el seu company d'aventures, un jugador de futbol americà interpretat per Damon Wayans, no contribueixen a elevar el nivell.

El scope de Tony:

El scope de Ridley (i un preciós Thunderbird) a "Thelma & Louise"):

Mentrestant, Ridley Scott aborda una producció més ambiciosa temàticament amb "Thelma & Louise" (1991), road movie feminista interpretada per Susan Sarandon i Geena Davis, escassament subtil però que combina amb habilitat humor i tragèdia i està molt ben interpretada tant per la parella protagonista com per dos descobriments en la part masculina: Brad Pitt (un delinqüent simpàtic que roba els calés a les noies però abans té el detall d'aconseguir-li a la Thelma -Davis- el primer orgasme), i el tarantinià Michael Madsen, que fa de nòvio comprensiu de la Louise.

El prestigi del director li va servir, un any després, per posar-se al capdavant del projecte commemoratiu del descobriment d'Amèrica titulat precisament "1492", amb Gérard Depardieu fent de Colom. El film no passa per alt els problemes dels espanyols amb els indígenes, però tampoc no va gaire més enllà i prefigura la manera d'encarar el gènere històric pel director, més preocupat per fer un àlbum de cromos bonic que per assolir una narració sense altibaixos (l'altre exemple més clar, anys després, serà "El reino de los cielos"). Per cert, la banda sonora és de Vangelis ("Blade Runner").

El 1993, Tony Scott realitzarà el que és sens dubte el seu millor film, "Amor a quemarropa". El seu estil característic no ha variat gens ni mica: format scope, prevalença dels primers plans en les escenes de diàleg, llum difusa i colors freds en els interiors, llum intensa i colors càlids en els exteriors. Però, ara sí, disposa d'un guió brillant del seu admirador Quentin Tarantino. En realitat, no és que la història d'una parella que fuig amb una maleta plena de droga per vendre-la a un productor de Hollywood mentre la màfia i la policia els persegueix sigui gaire original; la peculiaritat radica en el tractament dels personatges i, sobretot, en els diàlegs.

Clarence, el protagonista (Christian Slater), és un xicot solitari per al qual el súmmum de la diversió consisteix a passar-se quatre hores veient pel·lícules de kung-fu en un cinema de sessió contínua (Tarantino projecta en el personatge les seves obsessions cinèfiles); en una d'aquestes, coneix una noia tan atractiva com la Patricia Arquette i que respon a l'improbable nom d'Alabama. La noia resulta ser una prostituta que li han regalat els companys sense que ell ho sàpiga. Com sigui, s'enamoren i la seva aventura romàntica comença quan Clarence es carrega el seu xulo (Gary Oldman, passadíssim de voltes), en una escena hiper-violenta que preludia el to de la resta del film; s'endu una maleta plena de cocaïna i marxa amb la noia cap a Los Angeles. A partir d'aquí, les escenes impactants made in Tarantino se succeeixen. El millor fragment (que vaig destacar en el post dedicat a Dennis Hopper), és quan un gàngster sicilià amb els trets de Christopher Walken amenaça el pare de Clarence (Hopper) i aquest, mentre fuma la darrera cigarreta abans de morir, el provoca explicant-li que els sicilians són mig negres ("albergínies"), perquè els invasors africans es van beneficiar les seves avantpassades, i això mentre sona el "Duet de les flors" de Léo Delibes, una peça molt evocadora que ja havia utilitzat el director per a la banda sonora d'"El ansia". La idea d'un fons musical plàcid com a preludi d'una explosió de violència propicia una altra escena brillant, quan el mafiós interpretat per James Gandolfini estova la protagonista i sona de fons "Will You Still Love Me Tomorrow" de The Shirelles. Seqüències com aquestes converteixen "Amor a quemarropa" en un divertiment amb categoria de film de culte; i no podem deixar d'esmentar l'aparició de Brad Pitt drogat, o el tiroteig final entre els protagonistes, els mafiosos, uns policies que sembla que siguin ells, els addictes a la cocaïna (Chris Penn, Tom Sizemore), i un productor jueu que s'assembla molt a Joel Silver, mentre sobre una de les parets blanques de la seva mansió es projecten escenes de "Vietnam me mata 2" (!!).

Tarantino participa també en el guió de "Marea roja" (1995), un film bèl·lic que transcorre a l'interior d'un submarí, un títol molt sòlid i ben interpretat per Gene Hackman i Denzel Washington en la seva primera col·laboració amb Tony Scott.

I, mentre Tony realitza els seus millors títols, Ridley s'embarca -mai millor dit- en la filmació de "Tormenta blanca" (1996), inspirat en el naufragi l'any 1961 d'el vaixell escola "Albatross". Protagonitzada per Jeff Bridges, fent de capità inclement, i una colla de nois tots rossos i ben plantats fent de mariners, la pel·lícula està molt ben fotografiada però també és insulsa i ideològicament ambígua.

Amb la cara paga.

I si qualifico "La teniente O'Neil" (1997) d'ideològicament ambígua, segurament em quedo curt. És clar que algú podria afirmar que la història de la tinent Jordan O'Neil (Demi Moore), que s'allista a la unitat més dura dels marines per demostrar que també una dona pot superar el dur entrenament, és una nova proposta feminista del director de "Thelma & Louise". Però no ens enganyem: només és un vehicle per al lluïment d'una estrella i de l'exèrcit dels Estats Units, com ho era "Top Gun"; ambdós títols no estan gaire allunyats l'un de l'altre, tan conceptualment com qualitativa. Ridley es transforma en Tony i O'Neil celebra el seu èxit en l'imperi dels mascles exclamant "Menja'm la polla!".

No té un pèl de tonta.