FUNNY GAMES (Michael Haneke, 1997).
És potser el film més impactant d'un dels millors directors europeus contemporanis. Básicament, tracta de la violència gratuïta; dos nois molt ben pentinats i pulcrament vestits de blanc assalten la segona residència d'una família burgesa i sotmeten les seves víctimes a tortures i vexacions amb total fredor i amb l'únic objectiu aparent de passar l'estona. Es prenen les coses amb calma i nosaltres, espectadors, podem sentir com passen lentament i inexorablement les hores que només poden conduir a una mort alliberadora, però no per això menys espantosa, quan acabi la nit.
Al nostre interior neix una ràbia incontrolable davant d'uns fets tan mancats de raó, del cinisme despietat dels agressors i de la inutilitat dels esforços de les víctimes per escapar del seu destí. El director ho sap i propicia a mitja pel·lícula un gir inesperat: tot d'una, un dels joves es distreu, la mare li pren l'arma i el dispara i fereix mortalment.
Vaig veure aquesta pel·lícula un dia a la nit per televisió. Recordo perfectament la meva angoixa i que, en arribar l'escena que esmento, vaig saltar i cridar de satisfacció. Llavors, jo formava part de la història que Hanecke m'estava explicant A MI.
L'escena segueix de la manera següent (spoiler): el segon assaltant es veu superat per primera vegada en la nit fatídica. Llavors, cerca el comandament a distància del televisor que hi ha a la casa; l'agafa, rebobina i veiem com l'escena transcorre a l'inrevés fins tornar a la situació precedent: el noi és viu, els assaltants tenen l'escopeta i la mare no pot fer-hi res.
Em vaig quedar tan frustrat com perplex, però alhora admirat. La pel·lícula no parlava només de la violència irracional d'uns joves psicòpates prou intel·ligents com per dissertar sobre l'antimatèria i els forats negres mentre culminen la seva acció criminal. "Funny Games" parla de la capacitat del cinema per manipular les consciències. Estem assistint a una representació, és impossible que ningú rebobini el temps com fa el personatge; no obstant això, nosaltres hem pres partit i hem decidit que els assaltants mereixen morir. Comprovar que som incapaços d'influir en els fets narrats ens fa sentir impotents i inútils, i en darrera instància aterrits perquè sabem que si mai ens trobem en una situació similar no hi haurà un guionista pietós que ens salvi de la mort.
L'agressor mira l'espectador: "No et pensaries pas que això podia acabar bé, oi?".
Aquest film té una versió nord-americana de 2008, dirigida pel mateix Hanecke, que és una repetició pla per pla de l'original austríac. Prescindible.
IRREVERSIBLE (Gaspar Noé, 2002).
"Irreversible" narra un fet terrible (una violació molt explícita visualitzada en un pla fix de set minuts de durada enmig d'un film en què la càmera no para de moure's).
El film més conegut de Gaspar Noé narra un afront (la violació de Monica Bellucci) i la venjança posterior que el seu nòvio (Vincent Cassel) i el seu ex (Albert Dupontel) duen a terme en un bar gai de nom "Rectum", que és el lloc més sòrdid imaginable. Una venjança que esdevé tant o més terrible que l'acte que l'ha motivada.
L'originalitat del film de Noé rau en què les escenes estan ordenades en sentit cronològic invers, o sigui que comença pel final. Llavors, l'espectador assisteix a la venjança sense conèixer allò que la motiva; i fins al final de la pel·lícula -que és el començament de la història- no podrem valorar l'abast dels fets. D'aquesta manera, el procés d'identificació amb l'aventura i els personatges (l'espectador també desitja la venjança) resulta alterat i ens veiem obligats a qüestionar el sentit de les diverses accions. Caldria afegir (spoiler) que si l'afront és majúscul, la venjança acaba resultant absurda, doncs l'exerceix el personatge presuntament menys visceral sobre la persona equivocada.
El trànsit és perillós però alguns passos subterranis encara ho són més.
6 comentaris:
No he vist l'original austríac de "Funny games" però sí l'americà, i em va angoixar moltíssim, tot i que ja sabia de què anava i com acabava (per gentilesa teva). Pel que fa a "Irreversible", crec que l'escena de la violació no podia estar més ben planificada, i que si Gaspar Noè el que volia era trasbalsar l'espectador fins a límits insuportables, aconsegueix el seu objectiu amb matrícula, ja que realment els set minuts de durada de l'escena es fan inacabables... a mi em van venir gairebé nàusees, però reconec que és un film molt ben fet i amb més mala llet encara que la que es veu a simple vista (el fet que s'equivoquin i es vengin de la persona equivocada, o el detall de l'incipient embaràs de Monica Bellucci). La contraposició d'escenes duríssimes i sòrdides amb unes altres de romàntiques i tendres crea en l'espectador una sensació d'irreversible tristesa.
Trobo, Mireia, que, per acusar-me de fer spoilers, tu tampoc et quedes curta. Petons, malgrat tot.
He vist els dos 'Fanny games' i em van encantar. Com que són del mateix director, les pel·lícules són pràcticament iguals, plànol per plànol, frase per frase. Les vaig veure el mateix dia i em vaig quedar molt parat. Em quedo amb la primera, especialment per les interpretacions. Són més coneguts els actors de la segona, i ho fan de conya, però la primera és més complerta. L'altre no l'he vist. M'interesa el tema de la violència i la venjança. No et perdis 'Ajeossi', per cert. Una abraçada.
Curiosament, també prefereixo les interpretacions de l'original austríac, i això que els actors nord-americans són molt solvents (Naomi Watts, Tim Roth, Michael Pitt). Potser el fet de ser cares desconegudes fa que ens ho creguem encara més. Prenc nota de la teva recomanació. Una abraçada.
Em va agradar més "Irreversibles" i es que "Funny Games" em va semblar "dos tontos muy tontos" carregant-se a dos tontos més. No hi vaig entrar en aquesta pel.licula que molts incondicionals. Salut. Borgo.
Mai no se m'hauria acudit comparar "Funny Games" amb la magnífica pel·lícula dels germans Farrelly; és una idea interessant. Però "Irreversible" va tenir moltes més crítiques negatives. En qualsevol cas, les dues són molt radicals i només poden propiciar adhesions o rebuigs incondicionals. Salut.
Publica un comentari a l'entrada