En el període que va de 1968 a 1975, el cinema espanyol de gènere fantàstic va viure una època d'esplendor; més per la quantitat de títols que no pas per la qualitat, però va ser un fenomen de culte (i, si no, pregunteu-li a Tarantino), i va generar unes quantes obres reeixides.
Narciso Ibáñez Serrador no va ser un dels cineastes més prolífics, si obviem els seus treballs televisius: només dues pel·lícules, una de 1969 ("La residencia"), l'altra de 1976 ("¿Quién puede matar a un niño?"). Però la primera va ser un èxit clamorós i una digníssima aproximació al gènere gòtic amb elements d'erotisme sado-masoquista, tota una fita en el cinema espanyol de l'època. Ibáñez Serrador demostrava un domini del suspens molt superior al de la majoria dels seus col·legues, tot i que la crítica especialitzada valorava més la imaginació un pèl delirant de gent com Jesús Franco o León Klimovsky i l'acusaven d'acadèmic.
"La residencia" recollia una tradició genèrica amb precedents al cinema britànic i també amb òbvies connexions amb el giallo italià. La seva segona -i, fins ara, última- pel·lícula, "¿Quién puede matar a un niño?", rodada quan el gènere ja havia superat el seu període de glòria, resulta força més original, tot i que podem observar influències que van des de "Los pájaros", de Hitchcock, a "La noche de los muertos vivientes", passant per "El pueblo de los malditos". D'entrada, l'acció transcorre en una illa de la costa andalusa en plena canícula, de manera que el film s'allunya diametralment dels films de terror gòtic amb moltes ombres i passatges nocturns. Malgrat la llum meridional i els espais a cel obert, però, la sensació de claustrofòbia és constant.
Una parella d'anglesos (interpretats per Prunella Ransome i Lewis Fiander -Ibáñez Serrador hauria volgut Anthony Hopkins per al paper-), arriben a l'illa i descobreixen que està deserta; bé, no exactament, el que no hi ha són adults. A partir d'aquí, allò que havien de ser unes vacances idíl·liques es convertirà en un malson terrible. L'angoixa ens manté en tensió fins al final sense decaure en cap instant; la informació, els cops d'efecte, estan dosificats de manera impecable, amb episodis tan enginyosos com el del confessionari o tan brutals com l'escena de la cucanya. La malignitat i l'absurditat de la situació contribueixen al desconcert dels protagonistes, i de l'espectador, tot i que Ibáñez Serrador, a través de les imatges del pròleg i de la referència a l'avortament, insinuï una explicació que es podria perfectament haver estalviat per fer encara més rodona, més insòlita i radical aquesta petita joia del gènere.
Un dels molts moments inquietants del film:
Assenyalem com a curiositat que una de les nenes de l'illa és Marián Salgado, que un any abans havia protagonitzat, a les ordres de León Klimovsky, "La endemoniada", un remake patri d'"El exorcista", amb Julián Mateos fent de capellà, una pel·lícula que ocuparia un lloc d'honor en un rànquing de despropòsits. La nena no va fer gaire carrera i no és d'estranyar: feia més angúnia abans de la possessió. L'escena en què repta per una paret o una mutilació de genitals enviats després per correu en una capsa de sabates, són monuments al mal gust. Però res comparable als flash-backs que expliquen la crisi de fe de Julián Mateos: festeja amb una noia de bona família (María Kosty) i, perquè sapiguem que són personatges d'alt llinatge, ens els trobem muntats a cavall amb jerseis de coll alt i cascos de jugadors de polo; sense descavalcar, ell li confessa que es vol fer capellà. En el flash-back següent, ell ja porta alçacoll i visita la seva ex al meublé on treballa, doncs resulta que del disgust es va arrissar el cabell i es va fer puta; quan ella se'l troba novament cara a cara, es desmaia, amb tanta poca gràcia que tota la sala esclata en una rialla, o almenys així va ser quan la vaig veure, al meu poble, que no són gaire de riure al cinema, en una d'aquelles entranyables sessions dobles en què l'atractiu d'un dels títols (en aquest cas, crec que es tractava de "Marathon Man") era compensat amb escreix per la ineptitud del complement.
7 comentaris:
Parece una película muy entretenida, no conocía de ella, si te entendí bien hay partes malas que causan risa cuando no deben, quitándo eso, espero haya virtudes. Que haya rodado solo dos cintas lo convierte de alguna manera en un director minoritario supongo. Como siento debilidad por el género de terror y que provenga de España (cine que quiero descrubrir mucho más) no puedo más que buscarla, por ahí he visto un cartel bastante atrayente de una barca aproximándose a una isla en la que se puede ver como la sombra de un cráneo. Gracias por compartir ésta película. La veo. Saludos.
Aclaro que las partes que causan risa cuando no deben son de "La endemoniada", la película que comento aprovechando que en ambas sale Marián Salgado. Si te gusta el terror que viene de España, creo que "¿Quién puede matar a un niño?" te complacerá, aunque se aparta de algunas constantes del género, como he querido advertir. Efectivamente, el cartel que comentas corresponde a esta película.
No creo que Narciso Ibáñez Serrador sea un director minoritario. Lo que ocurre es que ha trabajado sobre todo para televisión, al principio con ficciones, también de género fantástico, muchas veces adaptando relatos clásicos; pero lo que le ha dado más fama y dinero, independientemente de su calidad, ha sido el programa concurso "Un, dos, tres, responda otra vez", que no sé si conocerás; su primer presentador, Kiko Ledgard, era paisano tuyo.
Saludos.
És un cas extrany el de Narciso Ibáñez Serrador. Com bé dius, va fer dues pel.lícules molt superiors a les de la resta de cineastes espanyols que feien terror i ho va deixar per dedicar-se a la tele, tot i que no li va anar del tot malament, allà. A mí també m'encanta "¿Quién puede matar a un niño?". Per cert, fa poc la van passar a Barcelona en una sessió del Phenomena (suposo que has sentit a parlar) titulada Spanish Bizarre. De fet van fer tres sessions dedicades al fantàstic espanyol. Jo vaig asistir a una altre en que possaven "La noche de Walpurgis" y "Mil gritos tiene la noche", la segona força divertida (sobretot en aquell ambient). Seria una mica l'homenatge a aquestes sessions que cites de forma tan divertida. Per cert m'ha fet gràcia i sobtat això de que al teu poble no son molt de riure, ja,ja. D'on ets, si es pot saber? Una abraçada.
Gostei muito do seu blog, e da sua forma de abordar o cinema! Parabéns!
Convido-a a que visites meu espaço:
Sí que n'he sentit a parlar, del Phenomena, i ho trobo una iniciativa molt enginyosa. I, responent a la teva pregunta (tot i que no caldria: ho posa al meu perfil), sóc d'Igualada (l'Anoia). I aquí la fent no riu al cinema. He vist pel·lícules a Barcelona en què la gent reia molt i, després, a Igualada i només reia jo. Vaig veure a Madrid "La comunidad" i la gent es partia el cul; a Igualada, la seguien amb un silenci reverencial (o potser dormien). I aquest fenomen no es dona només al cinema comercial, també al cine-club del poble... Amb una excepció: vam projectar "Manuale d'amore" (els cine-clubs de poble hem de fer una programació eclèctica) i la gent reia moltíssim amb una escena en què el marit arriba a casa quan la dona és amb l'amant i aquest es veu obligat a refugiar-se al balcó; la qual cosa em porta cap a una conclusió encara més inquietant: no és que aquí la gent no tingui sentit de l'humor, és que si és més sofisticat que els acudits de Jaimito ja no l'entenen. No cal dir que amb les pel·lícules de Woody Allen no riu ningú.
Totes les generalitzacions són injustes i excloure de la meva afirmació qualsevol igualadí que entri al meu bloc i llegeixi aquestes línies; a ningú més.
Una abraçada.
Em fa molta gràcia tot això que expliques, t'ho juro. És molt curiós. Jo tinc un parell d'amics a Igualada però com viuen allà des de fa poc i no crec que siguin massa cinèfils igual no compleixen el perfil. En fi, et juro que si un dia vaig per allà entro a un cine a comprobar el que dius (jo no ric massa, no perque no em facin gràcia certes coses sino perque no sóc de riure fàcil, així que no desentonará,ja,ja). Una abraçada.
Wagner: Gracias por tu visita. Ya he entrado en tu blog y me parece muy interesante, sobre todo porque aquí se conoce muy mal el cine de tu país, aunque sí he visto y me gustó mucho "Tropa de élite". Un saludo.
Publica un comentari a l'entrada