STEPHEN KING # 1

Després de veure a TV3 "L'habitació 1408" (Mikael Hafström, 2007), una entretinguda pel·lícula de terror, penso que pot ser divertit fer una entrada sobre pel·lícules basades en històries de Stephen King.

Llavors m'adono que la tasca pot resultar complicada. King, com és sabut, és un escriptor molt prolífic, que ha escrit novel·les per desenes i contes per centenars. Però la llista de les adaptacions al cinema o a la televisió és gairebé igual de llarga.

Segons Wikipedia, estaríem parlant de 58 pel·lícules fetes per al cinema i 15 sèries o mini-sèries de televisió.

En fi, el bloc ja compleix un any i cal ser valents. Ho intentarem de la manera següent: no seré exhaustiu (d'altra banda, tampoc no he vist molts dels films) i separaré l'entrada en dues; aquesta primera, centrada en els títols pròpiament fantàstics o de terror, i una segona sobre títols que s'aparten clarament del gènere.

Forçosament, hem de començar amb "Carrie" (Brian De Palma, 1976).

De Palma no era llavors gaire conegut pel gran públic, però ja tenia una trajectòria molt interessant. Els anys seixanta els dedica al cinema més underground, molt deutor de Jean-Luc Godard amb la seva experimentació formal i contingut polític, i, entrada la dècada dels setanta, conrea originals aproximacions al cinema de gènere: un parell de pastiches hitchcockians ("Hermanas" (1973) i "Fascinación" (1976)) i una inspiradíssima adaptació d'"El fantasma de la ópera" portada al terreny de la música rock ("El fantasma del paraíso" (1974)).

"Carrie" va ser un èxit popular enorme i diria que va marcar un abans i un després en el gènere fantàstic. De Palma barrejava amb habilitat els elements argumentals de la novel·la de King: la trista història de l'aneguet lleix a la high school i el contrapunt fantàstic aportat per la telequinèsia de la protagonista; formalment, introduïa en un esquema clàssic molts dels recursos narratius de la seva etapa underground: contrapunts humorístics o canvis de to sobtats, acceleracions de la imatge o escenes al ralentí, pantalla dividida (de la qual fa un ús modèlic en la seqüència final del ball de l'institut). I, sense necessitat de copiar Hitchcock, demostra un enorme domini del suspens narratiu: en l'escena inicial a la dutxa, per exemple, en una progressió dramàtica que polvoritza les expectatives de l'espectador, mostra en primeríssim pla unes imatges eròtiques que deriven en un devessall de sang, l'origen del qual tardem a endevinar, gairebé com la seva desconcertada protagonista, fins que acaba l'escena amb un pla general revelador, entre d'altres coses, de la crueltat de les companyes de curs de la Carrie. I no oblidem el doble final, o l'ensurt final, posteriorment copiat fins a la nàusea.

Sissy Spaceck va ser l'actriu somniada per al paper de la Carrie, i John Travolta feia aquí una de les seves primeres aparicions ressenyables.



Stanley Kubrick necessitava un èxit de públic que li permetés afiançar la seva independència, després dels pobres resultats a taquilla de la magnífica "Barry Lyndon". Ho va aconseguir adaptant una altra de les primeres novel·les de Stephen King, "El resplandor".

Tot i haver despistat una mica els crítics i fans del director novaiorquès, en tractar-se d'un film de gènere sense l'aparent transcendència dels seus títols precedents, "El resplandor" és una pel·lícula brillant, amb seqüències memorables, com totes les del laberint.



Kubrick va canviar alguns aspectes de la novel·la per adaptar-la a l'estructura que volia per al film, i va rebutjar idees com la del jardí amb formes d'animals. Això va decebre molt als fans d'en King, i el mateix escriptor -diuen- es va mostrar contrari a la versió cinematogràfica del seu llibre. Devia pensar, entre d'altres coses, que la transformació de Jack Torrance en un boig parricida no era prou gradual. Però l'estil de Kubrick és el·líptic i expressionista. Sigui com sigui, Mick Garris va dirigir una nova versió d'"El resplandor" en format de mini-sèrie televisiva, l'any 1997, molt més fidel al llibre però més avorrida i plana que la versió de 1980.

L'any 1982 Stephen King va escriure el guió d'un divertit film d'episodis dirigit per George A. Romero que homenatjava els còmics de terror de la sèrie "Tales from the Crypt", i es titulava "Creepshow". El mateix King actuava en un dels episodis, fent el paper d'un pagès que, afectat per un estrany meteorit, es convertia en una mena de planta antropomorfa. Però el millor era l'últim episodi, sobre un individuu molt ric i menyspreable que sent una particular repugnància cap als insectes i viu en un edifici blanc i impol·lut que -no cal dir-ho- acabarà envaït per unes cuques bastant fastigoses.

L'any 1983 va conèixer fins a tres films basats en novel·les de Stephen King. "Cujo", de Lewis Teague, és la més rodona i un tour de force narratiu, ja que gairebé tota l'acció transcorre dins d'un cotxe assetjat pel sant-bernat que dóna nom a la pel·lícula. En canvi, "La zona muerta", sobre un paio amb poder per veure el futur, i "Christine", sobre la relació entre un adolescent friki i un cotxe clàssic que té vida pròpia i aprecia per un igual la música rock i els assassinats, resulten irregulars, malgrat el renom dels seus respectius directors, David Cronenberg i John Carpenter.

"Los chicos del maíz", de 1984, tenia un inici bastant terrorífic. És potser el darrer títol ressenyable d'entre els molts altres basats en obres de King que van ser realitzats en la dècada dels vuitanta, un d'ells pel mateix King: "La rebelión de las máquinas" (1986).

Dubtava entre incloure "Misery" (Rob Reiner, 1990) en aquesta entrada o la següent. L'argument (un escriptor d'èxit pateix un accident automobilístic i és rescatat i retingut en una casa al bosc per una fan embogida -creació memorable de Kathy Bates-) no conté elements pròpiament fantàstics, però el malson claustrofòbic viscut pel protagonista (James Caan) apropa el film al gènere del terror amb psicòpata. És una magnífica mostra de suspens cinematogràfic, molt ben interpretada com hem dit, i hàbilment dirigida per Rob Reiner ("Cuando Harry encontró a Sally") quan encara no se li havia acabat la inspiració.

En canvi, "Corazones en la Atlántida" (2001) sí que té un rerefons fantàstic, però manté un to molt realista centrat en la relació entre un nen i un foraster entranyable (Anthony Hopkins), que l'ajudarà a entrar en l'edat adulta en substitució del pare absent. El film, dirigit per Scott Hicks, funciona bé com a drama sentimental, però no aconsegueix el to inquietant del conte de King en què es basa, "Hampones con chaquetas amarillas".

El 2003, Lawrence Kasdan s'enfrontava a l'adaptació d'"El cazador de sueños", una història amb els elements més característics de les obres de Stephen King: una colla d'amics que es reuneixen per compartir la nostàlgia de la seva infantesa en un espai isolat (una cabana a les muntanyes) i on una presència maligna irromprà com un malson. Malgrat la provada habilitat de Kasdan com a guionista, la conjunció d'elements realistes i fantàstics, que King aconsegueix amb gran facilitat en les seves novel·les, grinyola al llarg de tot el film, que comença bé però acaba com el rosari de l'aurora (i no em refereixo a la trista sort dels protagonistes).

Thomas Jane, un dels actors d'"El cazador de sueños", protagonitzava quatre anys després una de les millors pel·lícules basades en obres de King, "La niebla". Un poblet es veu envaït per una espessa boira rere la qual s'oculten monstres voraços d'una altra dimensió. Els supervivents dels atacs es refugien en un supermercat, des d'on han de decidir com afronten un futur força tèrbol. Dirigida per Frank Darabont, un nom recurrent en les adaptacions de King, com podrem veure en la propera entrada, el film manté el suspens de manera admirable fins a un dels finals més demolidors del cinema recent.

També cal destacar "La ventana secreta" (David Koepp, 2004); quintaessència dels arguments de Stephen King, se centra en un escriptor (Johnny Depp), qui, sol en una cabana enmig del bosc i amb problemes d'alcoholisme, confón ficció i realitat.

Algunes de les adaptacions televisives d'obres de Stephen King resulten també força interessants.

Per exemple, la més antiga, "Salem's Lot" o "El misterio de Salem's Lot", dirigida l'any 1979 per Tobe Hooper ("La matanza de Texas") i protagonitzada per David Soul ("Starsky & Hutch"), sobre un poble habitat per vampirs, era francament terrorífica.

Adjectiu que també es pot aplicar a "It" (Tommy Lee Wallace, 1990), un altre argument típicament Stephen King sobre una colla de nens que es fan adults sota la mirada atenta i ominosa d'una presència maligna amb pinta de pallasso dimoníac (Tim Curry).

I lamento no haver vist "Apocalipsis" (sobretot, ara que sé que la protagonista femenina és Molly Ringwald), una mini-sèrie de quatre capítols dirigida el 1994 per Mick Garris (responsable de moltes altres adaptacions de l'escriptor: "Sonámbulos", "Quicksilver Highway", "El resplandor", "Viaje a las tinieblas", "Desesperación"), ja que la novel·la en què es basa, publicada originalment amb el títol "La danza de la muerte", és una de les més interessants de Stephen King. Un virus de laboratori s'escampa i en dos dies redueix la població mundial a alguns centenars de persones, els quals es reorganitzen en dos grups que representen el Bé i el Mal respectivament. La vella negra que representa el Bé resulta una mica patètica, però la idea que els servidors del Mal es refugïin a Las Vegas em va semblar una broma força enginyosa. I alguns passatges, com aquell en què uns supervivents, per fugir d'un Manhattan assolat, han de travessar a peu un dels túnels que uneix l'illa amb el continent i que està a les fosques i ple de cadàvers, provoquen una considerable angoixa.