I Déu pujà a la muntanya, es dirigí als seus deixebles i els digué:
"La imagen de Stanley Kubrick ofrece una dualidad sorprendente. Es un ejecutivo de primera clase y un artista admirado por tirios y troyanos. Capaz de controlar noche a noche las recaudaciones de su película en Almendralejo y de hacer las críticas más feroces sobre la maquinaria fría que controla la vida de los hombres. Publicista genial que reviste cada una de sus apariciones marcando estilos y modernidades y máximo aspirante a premio Nóbel del cine en caso de que los concedieran. Eficaz y certero cuando empezaba (Atraco perfecto). Sucesivamente consciente de su importancia y trascendencia, se siente en la obligación de ofrecer lo máximo en cada género nuevo que aborda. Profundamente narcisista, ampuloso, maniático de la técnica más deslumbrante, conciencia fatalista del futuro del hombre. Un cineasta serio, un cineasta cargante.
Su capacidad para la parodia es burda (Teléfono rojo); sus intentos de gran espectáculo están impregnados de conciencia progresista (Espartaco); su sutileza como adaptador de Nabokov, fragmentaria y fría (Lolita); su oportunismo descarado y su forma de reflejar apocalipsis están controlados por una fealdad en la que se siente a gusto (La naranja mecánica, su película más odiosa); sus incursiones definitivas en la ciencia-ficción tan faltas de vida como el computador Hal, el protagonista de la historia (2001, una odisea del espacio), sus paseos por la historia, tan bellos como aburridos (Barry Lyndon).
A este hombre le faltaba para completar su curriculum vitae, hacer una película de terror o un western. Ya ha conseguido lo primero. Esperemos, por el bien del cine, que no se le ocurra contarnos su visión filosófica sobre los mecanismos de poder que dan sentido al hombre del Oeste.
El resplandor está basada en una novela de Stephen King, un escritor joven, mayoritario y alucionado que ha conseguido con cinco libros (Carrie, La hora del vampiro, En el umbral de la noche, La danza de la muerte e Insólito esplendor), revitalizar un género que agonizaba. King ha devuelto al lector la pesadilla que puede amenazar a la existencia más normal. No se limita a exponer teorías, sino que sabe darles forma, mover personajes, en una palabra, narrar.
Insólito esplendor era un relato que acumulaba tensión, que creaba un clímax y que explotaba en un delirio imaginativo cuando el agobio llegaba a lo insostenible. Unas páginas que te sorprendían progresivamente, en las que nunca sabías qué iba a ocurrir en el siguiente capítulo, que te metían en la historia, que morbosamente te hacían protagonistas de ella.
En El resplandor película, no hay narración, ni sorpresa, ni miedo, ni sensación compartida de angustia, ni ritmo, ni verosimilitud, ni nada. A cambio, Kubrick nos ofrece innumerables travellings tan repetidos como bien hechos, machaconería musical, intentando apoyar el vacío, nulidad de fascinación, esquematismo inicial burdo y mantenido hasta el final.
El argumento de El resplandor es muy atractivo: Un alcohólico en vías de regeneración se compromete junto con su mujer e hijo a cuidar de un hotel que permanece cerrado durante la época invernal. Al llegar allí el niño detecta, gracias a sus poderes telekinésicos, sucesos horribles que han ocurrido antes. La personalidad del padre se va alterando progresivamente y la madre y el niño deberán enfrentarse al espanto de lo cercano y lo desconocido unidos contra ellos. Kubrick se limita a presentarte a un payaso experto en muecas y numeritos, al que sin ofrecerle el menor desarrollo sicológico, el menor matiz, le pone a correr como un poseso detrás de una señora dentuda y medio boba y un niño sin el menor misterio durante dos horas interminables. Hitchcock, a los temas más banales, les daba la vuelta y terminaba hablándote del infierno. Kubrick, con el tema más sugerente, más rico, más terrorífico, te hace la película más irrelevante, más ostentosa, más superficial, más de cartón piedra. Cuando veo una película de terror deseo que me asusten, que los latidos del corazón sean más acelerados que de costumbre, dar saltos en la butaca, rebuscar debajo de la cama al llegar a mi casa. Recordar un año después cierta escena y notar que se me pone la carne de gallina, plantearte con mosqueo si el mundo es como lo vemos a diario o si hay un monstruo escondido en el paisaje más idílico o en la persona más cercana. Ninguna sensación parecida provoca este híbrido fastuoso. En cambio, sí produce irritación ver al imbécil de Jack Nicholson en permanente pase de modelos gestuales, un decorado tan siniestro y tan mal aprovechado, una buena historia tan degradada, un derroche físico, mental y económico tan inútil. La estructura de El resplandor se limita a innumerables planos y contraplanos de actores anodinos que recitan. Pulcritud visual y asepsia en los diálogos. Al final a mí me da lo mismo que el padre mate al niño, o el niño al padre, o el negro a la madre, o la madre al fantasma, o el fantasma a Stanley Kubrick.
El resplandor seguramente dará dinero. Hay gente que se siente en la obligación de ver una película importante aunque se aburra mucho con ella. Es la gente que rellena sus bibliotecas con las obras completas y nunca leídas de cualquier editorial experta en diseños de lujo. Los que adquieren pinturas que hacen muy bonito en la pared.
Los admiradores de Kubrick, abochornados y llorosos, pueden pensar para su consuelo que esta vez el genio se ha equivocado por no tocar temas más profundos o de crítica social. Para mí no constituye ninguna sorpresa. Siempre he detestado a los resplandecientes profesionales. No se puede hablar de la oscuridad siendo tan evidente, tan pagado de tí mismo, teniendo una visión tan clara del mundo".
Crítica apareguda en el número 1 de la revista "Casablanca" (gener de 1981).
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL RESPLANDOR. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris EL RESPLANDOR. Mostrar tots els missatges
divendres, 25 d’octubre del 2013
dissabte, 19 d’octubre del 2013
EL RESPLANDOR
.jpg)
"Barry Lyndon" va fracassar comercialment i a Kubrick li va venir un atac de pànic només de pensar que podia perdre la seva tan preuada independència.
Possiblement va ser per aquest motiu que el següent llibre que va voler adaptar fos un súper-vendes del famós escriptor de relats d'horror Stephen King; l'èxit de "Carrie", dirigida per Brian De Palma, era recent i l'aposta semblava segura. A més, apropant-se a un gènere amb codis molt definits com el terror, alimentava la teoria segons la qual Kubrick sempre volia dir-hi la seva i fer la millor pel·lícula de cada modalitat, ja fos el cinema històric, la ciència-ficció, el cinema bèl·lic o el cinema negre (recordem que també va estar a punt de dirigir un western; de fet, va començar a fer-ho amb "El rostro impenetrable" fins que Marlon Brando el va acomiadar per posar-se ell mateix rere la càmera).
"El resplandor" (1980) va ser, efectivament, un èxit de públic, però no va agradar gaire als crítics (Carlos Boyero en va fer una ressenya a la revista "Casablanca" en què arribava a l'insult) i encara menys als fans del llibre de King, que no perdonaven al director que hagués substituït les bardisses en forma d'animals pel famós laberint.
No entraré a comparar llibre i pel·lícula perquè és una tasca irrellevant i tampoc no he llegit la novel·la de Stephen King (tot i que és un escriptor que m'agrada força) però la idea del laberint em sembla magnífica per les possibilitats visuals que aporta i pel seu sentit metafòric. De tota manera, no cal buscar a "El resplandor" grans idees conceptuals, per molt que a "La habitación 237" (Rodney Asher, 2012) hom defensi que el film tracta del genocidi dels indis americans (perquè l'hotel Overlook està construit sobre un cementiri indi?), de l' Holocaust (perquè si es projecten dues còpies sobreposades del dret i de l'inrevés, a la meitat de la projecció podem observar un bigotet hitlerià sota el nas de Jack Nicholson?) o que és una confessió en tota regla del frau de l'aterratge de l'home a La Lluna, que hauria estat filmat per Kubrick en un plató de televisió (perquè Danny porta el dibuix d'un coet brodat al jersei?). "El resplandor", tot i que inclou moltes de les constants temàtiques del director (la inexorabilitat del destí, la desintegració del grup familiar, la maldat intrínseca dels humans, les paradoxes temporals) és una pel·lícula de formes i de sensacions. Quan Pauline Kael afirmava -en to pejoratiu- que l'argument del film eren els seus travellings, no anava desencaminada. Aquí, Kubrick substitueix l'estructura simètrica per un crescendo que ens condueix dels plans generals de les Rocalloses captats des d'un helicòpter en l'hipnòtic inici del film fins al primer pla de Nicholson/Torrance embogit i imitant el presentador de televisió Johnny Carson, passant per un seguit de travellings fastuosos aconseguits gràcies a l'invent de la steadicam i d'escenes d'impacte, tot plegat al ritme d'una banda sonora impressionant, com sempre no únicament per la música de Ligeti, Bartók o Penderecki, o la música dels anys vint o les creacions de Wendy Carlos i Rachel Elkind, sinó per la manera com es crea tensió amb els sons (el so reverberant de la pilota llançada contra la paret del saló de l'hotel; el soroll que fan les tecles de la màquina d'escriure).
En qualsevol cas, és un dels treballs del director que més s'ha revaloritzat amb els anys, possiblement perquè combina de forma insòlita la transparència de la seva trama amb la sofisticació dels detalls. És un conte fantàstic que Kubrick relaciona clarament amb la tradició dels relats per a infants: la parella protagonista es diuen Jack i Wendy; quan Jack Torrance ensorra a cops de destral la porta rere la qual s'amaguen la seva dona i el seu fill, imita la veu i les paraules del llop del conte de les set cabretes; en l'escena final al laberint, el nen perseguit per l'ogre fa servir un recurs similar al de les pedretes que Hansel anava deixant caure a terra per trobar la sortida del bosc.
Algunes de les crítiques més ferotges que el film va merèixer en el moment de la seva estrena venien determinades per la interpretació absolutament passada de voltes de Jack Nicholson. Personalment, sóc un gran defensor de l'opció triada per Kubrick consistent a potenciar l'histrionisme de l'actor: aporta un to gairebé festiu a una trama bastant ombrívola i contrasta perfectament amb la sòbria rigidesa dels actors que fan de fantasmes (Philip Stone, Joe Turkel). També es va dir que no quedava ben reflectida l'evolució del personatge cap a la bogeria. Però el cinema de Kubrick es caracteritza per la concisió i, tot i que en la versió íntegra del film es donen més detalls, la versió més curta estrenada internacionalment ofereix prou pistes per saber que Jack és un ex-alcohòlic i molt vulnerable; i si per explicar que s'ha tornat boig en tenim prou amb un pla de Jack Nicholson posant els ulls en blanc, cal res més? També hem d'entendre que el cinema de Kubrick és naturalista en els escenaris però barroc en la representació; la part barroca correspon a la interpretació de l'actor, mentre que el naturalisme radica en un escenari (l'hotel Overlook, que és la suma de molts hotels autèntics) que ha de ser sinistre però que està perfectament il·luminat, la qual cosa no impedeix que puguem sentir la por de Danny quan troba les bessones en un dels passadissos.
En la meva sempre modesta opinió, algunes escenes en què Kubrick insereix imatges esgarrifoses pequen de certa lletjor, bastant inaudita en un film quasi sempre tan elegant com tots els del seu autor, però en tot cas seria un defecte menor en una obra també menor per les seves pretensions però magistral en conjunt gràcies al treball de posada en escena.
dissabte, 31 de juliol del 2010
STEPHEN KING # 1
Després de veure a TV3 "L'habitació 1408" (Mikael Hafström, 2007), una entretinguda pel·lícula de terror, penso que pot ser divertit fer una entrada sobre pel·lícules basades en històries de Stephen King.
Llavors m'adono que la tasca pot resultar complicada. King, com és sabut, és un escriptor molt prolífic, que ha escrit novel·les per desenes i contes per centenars. Però la llista de les adaptacions al cinema o a la televisió és gairebé igual de llarga.
Segons Wikipedia, estaríem parlant de 58 pel·lícules fetes per al cinema i 15 sèries o mini-sèries de televisió.
En fi, el bloc ja compleix un any i cal ser valents. Ho intentarem de la manera següent: no seré exhaustiu (d'altra banda, tampoc no he vist molts dels films) i separaré l'entrada en dues; aquesta primera, centrada en els títols pròpiament fantàstics o de terror, i una segona sobre títols que s'aparten clarament del gènere.
Forçosament, hem de començar amb "Carrie" (Brian De Palma, 1976).
De Palma no era llavors gaire conegut pel gran públic, però ja tenia una trajectòria molt interessant. Els anys seixanta els dedica al cinema més underground, molt deutor de Jean-Luc Godard amb la seva experimentació formal i contingut polític, i, entrada la dècada dels setanta, conrea originals aproximacions al cinema de gènere: un parell de pastiches hitchcockians ("Hermanas" (1973) i "Fascinación" (1976)) i una inspiradíssima adaptació d'"El fantasma de la ópera" portada al terreny de la música rock ("El fantasma del paraíso" (1974)).
"Carrie" va ser un èxit popular enorme i diria que va marcar un abans i un després en el gènere fantàstic. De Palma barrejava amb habilitat els elements argumentals de la novel·la de King: la trista història de l'aneguet lleix a la high school i el contrapunt fantàstic aportat per la telequinèsia de la protagonista; formalment, introduïa en un esquema clàssic molts dels recursos narratius de la seva etapa underground: contrapunts humorístics o canvis de to sobtats, acceleracions de la imatge o escenes al ralentí, pantalla dividida (de la qual fa un ús modèlic en la seqüència final del ball de l'institut). I, sense necessitat de copiar Hitchcock, demostra un enorme domini del suspens narratiu: en l'escena inicial a la dutxa, per exemple, en una progressió dramàtica que polvoritza les expectatives de l'espectador, mostra en primeríssim pla unes imatges eròtiques que deriven en un devessall de sang, l'origen del qual tardem a endevinar, gairebé com la seva desconcertada protagonista, fins que acaba l'escena amb un pla general revelador, entre d'altres coses, de la crueltat de les companyes de curs de la Carrie. I no oblidem el doble final, o l'ensurt final, posteriorment copiat fins a la nàusea.
Sissy Spaceck va ser l'actriu somniada per al paper de la Carrie, i John Travolta feia aquí una de les seves primeres aparicions ressenyables.
Stanley Kubrick necessitava un èxit de públic que li permetés afiançar la seva independència, després dels pobres resultats a taquilla de la magnífica "Barry Lyndon". Ho va aconseguir adaptant una altra de les primeres novel·les de Stephen King, "El resplandor".
Tot i haver despistat una mica els crítics i fans del director novaiorquès, en tractar-se d'un film de gènere sense l'aparent transcendència dels seus títols precedents, "El resplandor" és una pel·lícula brillant, amb seqüències memorables, com totes les del laberint.
Kubrick va canviar alguns aspectes de la novel·la per adaptar-la a l'estructura que volia per al film, i va rebutjar idees com la del jardí amb formes d'animals. Això va decebre molt als fans d'en King, i el mateix escriptor -diuen- es va mostrar contrari a la versió cinematogràfica del seu llibre. Devia pensar, entre d'altres coses, que la transformació de Jack Torrance en un boig parricida no era prou gradual. Però l'estil de Kubrick és el·líptic i expressionista. Sigui com sigui, Mick Garris va dirigir una nova versió d'"El resplandor" en format de mini-sèrie televisiva, l'any 1997, molt més fidel al llibre però més avorrida i plana que la versió de 1980.
L'any 1982 Stephen King va escriure el guió d'un divertit film d'episodis dirigit per George A. Romero que homenatjava els còmics de terror de la sèrie "Tales from the Crypt", i es titulava "Creepshow". El mateix King actuava en un dels episodis, fent el paper d'un pagès que, afectat per un estrany meteorit, es convertia en una mena de planta antropomorfa. Però el millor era l'últim episodi, sobre un individuu molt ric i menyspreable que sent una particular repugnància cap als insectes i viu en un edifici blanc i impol·lut que -no cal dir-ho- acabarà envaït per unes cuques bastant fastigoses.
L'any 1983 va conèixer fins a tres films basats en novel·les de Stephen King. "Cujo", de Lewis Teague, és la més rodona i un tour de force narratiu, ja que gairebé tota l'acció transcorre dins d'un cotxe assetjat pel sant-bernat que dóna nom a la pel·lícula. En canvi, "La zona muerta", sobre un paio amb poder per veure el futur, i "Christine", sobre la relació entre un adolescent friki i un cotxe clàssic que té vida pròpia i aprecia per un igual la música rock i els assassinats, resulten irregulars, malgrat el renom dels seus respectius directors, David Cronenberg i John Carpenter.
"Los chicos del maíz", de 1984, tenia un inici bastant terrorífic. És potser el darrer títol ressenyable d'entre els molts altres basats en obres de King que van ser realitzats en la dècada dels vuitanta, un d'ells pel mateix King: "La rebelión de las máquinas" (1986).
Dubtava entre incloure "Misery" (Rob Reiner, 1990) en aquesta entrada o la següent. L'argument (un escriptor d'èxit pateix un accident automobilístic i és rescatat i retingut en una casa al bosc per una fan embogida -creació memorable de Kathy Bates-) no conté elements pròpiament fantàstics, però el malson claustrofòbic viscut pel protagonista (James Caan) apropa el film al gènere del terror amb psicòpata. És una magnífica mostra de suspens cinematogràfic, molt ben interpretada com hem dit, i hàbilment dirigida per Rob Reiner ("Cuando Harry encontró a Sally") quan encara no se li havia acabat la inspiració.
En canvi, "Corazones en la Atlántida" (2001) sí que té un rerefons fantàstic, però manté un to molt realista centrat en la relació entre un nen i un foraster entranyable (Anthony Hopkins), que l'ajudarà a entrar en l'edat adulta en substitució del pare absent. El film, dirigit per Scott Hicks, funciona bé com a drama sentimental, però no aconsegueix el to inquietant del conte de King en què es basa, "Hampones con chaquetas amarillas".
El 2003, Lawrence Kasdan s'enfrontava a l'adaptació d'"El cazador de sueños", una història amb els elements més característics de les obres de Stephen King: una colla d'amics que es reuneixen per compartir la nostàlgia de la seva infantesa en un espai isolat (una cabana a les muntanyes) i on una presència maligna irromprà com un malson. Malgrat la provada habilitat de Kasdan com a guionista, la conjunció d'elements realistes i fantàstics, que King aconsegueix amb gran facilitat en les seves novel·les, grinyola al llarg de tot el film, que comença bé però acaba com el rosari de l'aurora (i no em refereixo a la trista sort dels protagonistes).
Thomas Jane, un dels actors d'"El cazador de sueños", protagonitzava quatre anys després una de les millors pel·lícules basades en obres de King, "La niebla". Un poblet es veu envaït per una espessa boira rere la qual s'oculten monstres voraços d'una altra dimensió. Els supervivents dels atacs es refugien en un supermercat, des d'on han de decidir com afronten un futur força tèrbol. Dirigida per Frank Darabont, un nom recurrent en les adaptacions de King, com podrem veure en la propera entrada, el film manté el suspens de manera admirable fins a un dels finals més demolidors del cinema recent.
També cal destacar "La ventana secreta" (David Koepp, 2004); quintaessència dels arguments de Stephen King, se centra en un escriptor (Johnny Depp), qui, sol en una cabana enmig del bosc i amb problemes d'alcoholisme, confón ficció i realitat.
Algunes de les adaptacions televisives d'obres de Stephen King resulten també força interessants.
Per exemple, la més antiga, "Salem's Lot" o "El misterio de Salem's Lot", dirigida l'any 1979 per Tobe Hooper ("La matanza de Texas") i protagonitzada per David Soul ("Starsky & Hutch"), sobre un poble habitat per vampirs, era francament terrorífica.
Adjectiu que també es pot aplicar a "It" (Tommy Lee Wallace, 1990), un altre argument típicament Stephen King sobre una colla de nens que es fan adults sota la mirada atenta i ominosa d'una presència maligna amb pinta de pallasso dimoníac (Tim Curry).
I lamento no haver vist "Apocalipsis" (sobretot, ara que sé que la protagonista femenina és Molly Ringwald), una mini-sèrie de quatre capítols dirigida el 1994 per Mick Garris (responsable de moltes altres adaptacions de l'escriptor: "Sonámbulos", "Quicksilver Highway", "El resplandor", "Viaje a las tinieblas", "Desesperación"), ja que la novel·la en què es basa, publicada originalment amb el títol "La danza de la muerte", és una de les més interessants de Stephen King. Un virus de laboratori s'escampa i en dos dies redueix la població mundial a alguns centenars de persones, els quals es reorganitzen en dos grups que representen el Bé i el Mal respectivament. La vella negra que representa el Bé resulta una mica patètica, però la idea que els servidors del Mal es refugïin a Las Vegas em va semblar una broma força enginyosa. I alguns passatges, com aquell en què uns supervivents, per fugir d'un Manhattan assolat, han de travessar a peu un dels túnels que uneix l'illa amb el continent i que està a les fosques i ple de cadàvers, provoquen una considerable angoixa.
Llavors m'adono que la tasca pot resultar complicada. King, com és sabut, és un escriptor molt prolífic, que ha escrit novel·les per desenes i contes per centenars. Però la llista de les adaptacions al cinema o a la televisió és gairebé igual de llarga.
Segons Wikipedia, estaríem parlant de 58 pel·lícules fetes per al cinema i 15 sèries o mini-sèries de televisió.
En fi, el bloc ja compleix un any i cal ser valents. Ho intentarem de la manera següent: no seré exhaustiu (d'altra banda, tampoc no he vist molts dels films) i separaré l'entrada en dues; aquesta primera, centrada en els títols pròpiament fantàstics o de terror, i una segona sobre títols que s'aparten clarament del gènere.
Forçosament, hem de començar amb "Carrie" (Brian De Palma, 1976).
De Palma no era llavors gaire conegut pel gran públic, però ja tenia una trajectòria molt interessant. Els anys seixanta els dedica al cinema més underground, molt deutor de Jean-Luc Godard amb la seva experimentació formal i contingut polític, i, entrada la dècada dels setanta, conrea originals aproximacions al cinema de gènere: un parell de pastiches hitchcockians ("Hermanas" (1973) i "Fascinación" (1976)) i una inspiradíssima adaptació d'"El fantasma de la ópera" portada al terreny de la música rock ("El fantasma del paraíso" (1974)).
"Carrie" va ser un èxit popular enorme i diria que va marcar un abans i un després en el gènere fantàstic. De Palma barrejava amb habilitat els elements argumentals de la novel·la de King: la trista història de l'aneguet lleix a la high school i el contrapunt fantàstic aportat per la telequinèsia de la protagonista; formalment, introduïa en un esquema clàssic molts dels recursos narratius de la seva etapa underground: contrapunts humorístics o canvis de to sobtats, acceleracions de la imatge o escenes al ralentí, pantalla dividida (de la qual fa un ús modèlic en la seqüència final del ball de l'institut). I, sense necessitat de copiar Hitchcock, demostra un enorme domini del suspens narratiu: en l'escena inicial a la dutxa, per exemple, en una progressió dramàtica que polvoritza les expectatives de l'espectador, mostra en primeríssim pla unes imatges eròtiques que deriven en un devessall de sang, l'origen del qual tardem a endevinar, gairebé com la seva desconcertada protagonista, fins que acaba l'escena amb un pla general revelador, entre d'altres coses, de la crueltat de les companyes de curs de la Carrie. I no oblidem el doble final, o l'ensurt final, posteriorment copiat fins a la nàusea.
Sissy Spaceck va ser l'actriu somniada per al paper de la Carrie, i John Travolta feia aquí una de les seves primeres aparicions ressenyables.
Stanley Kubrick necessitava un èxit de públic que li permetés afiançar la seva independència, després dels pobres resultats a taquilla de la magnífica "Barry Lyndon". Ho va aconseguir adaptant una altra de les primeres novel·les de Stephen King, "El resplandor".
Tot i haver despistat una mica els crítics i fans del director novaiorquès, en tractar-se d'un film de gènere sense l'aparent transcendència dels seus títols precedents, "El resplandor" és una pel·lícula brillant, amb seqüències memorables, com totes les del laberint.
Kubrick va canviar alguns aspectes de la novel·la per adaptar-la a l'estructura que volia per al film, i va rebutjar idees com la del jardí amb formes d'animals. Això va decebre molt als fans d'en King, i el mateix escriptor -diuen- es va mostrar contrari a la versió cinematogràfica del seu llibre. Devia pensar, entre d'altres coses, que la transformació de Jack Torrance en un boig parricida no era prou gradual. Però l'estil de Kubrick és el·líptic i expressionista. Sigui com sigui, Mick Garris va dirigir una nova versió d'"El resplandor" en format de mini-sèrie televisiva, l'any 1997, molt més fidel al llibre però més avorrida i plana que la versió de 1980.
L'any 1982 Stephen King va escriure el guió d'un divertit film d'episodis dirigit per George A. Romero que homenatjava els còmics de terror de la sèrie "Tales from the Crypt", i es titulava "Creepshow". El mateix King actuava en un dels episodis, fent el paper d'un pagès que, afectat per un estrany meteorit, es convertia en una mena de planta antropomorfa. Però el millor era l'últim episodi, sobre un individuu molt ric i menyspreable que sent una particular repugnància cap als insectes i viu en un edifici blanc i impol·lut que -no cal dir-ho- acabarà envaït per unes cuques bastant fastigoses.
L'any 1983 va conèixer fins a tres films basats en novel·les de Stephen King. "Cujo", de Lewis Teague, és la més rodona i un tour de force narratiu, ja que gairebé tota l'acció transcorre dins d'un cotxe assetjat pel sant-bernat que dóna nom a la pel·lícula. En canvi, "La zona muerta", sobre un paio amb poder per veure el futur, i "Christine", sobre la relació entre un adolescent friki i un cotxe clàssic que té vida pròpia i aprecia per un igual la música rock i els assassinats, resulten irregulars, malgrat el renom dels seus respectius directors, David Cronenberg i John Carpenter.
"Los chicos del maíz", de 1984, tenia un inici bastant terrorífic. És potser el darrer títol ressenyable d'entre els molts altres basats en obres de King que van ser realitzats en la dècada dels vuitanta, un d'ells pel mateix King: "La rebelión de las máquinas" (1986).
Dubtava entre incloure "Misery" (Rob Reiner, 1990) en aquesta entrada o la següent. L'argument (un escriptor d'èxit pateix un accident automobilístic i és rescatat i retingut en una casa al bosc per una fan embogida -creació memorable de Kathy Bates-) no conté elements pròpiament fantàstics, però el malson claustrofòbic viscut pel protagonista (James Caan) apropa el film al gènere del terror amb psicòpata. És una magnífica mostra de suspens cinematogràfic, molt ben interpretada com hem dit, i hàbilment dirigida per Rob Reiner ("Cuando Harry encontró a Sally") quan encara no se li havia acabat la inspiració.
En canvi, "Corazones en la Atlántida" (2001) sí que té un rerefons fantàstic, però manté un to molt realista centrat en la relació entre un nen i un foraster entranyable (Anthony Hopkins), que l'ajudarà a entrar en l'edat adulta en substitució del pare absent. El film, dirigit per Scott Hicks, funciona bé com a drama sentimental, però no aconsegueix el to inquietant del conte de King en què es basa, "Hampones con chaquetas amarillas".
El 2003, Lawrence Kasdan s'enfrontava a l'adaptació d'"El cazador de sueños", una història amb els elements més característics de les obres de Stephen King: una colla d'amics que es reuneixen per compartir la nostàlgia de la seva infantesa en un espai isolat (una cabana a les muntanyes) i on una presència maligna irromprà com un malson. Malgrat la provada habilitat de Kasdan com a guionista, la conjunció d'elements realistes i fantàstics, que King aconsegueix amb gran facilitat en les seves novel·les, grinyola al llarg de tot el film, que comença bé però acaba com el rosari de l'aurora (i no em refereixo a la trista sort dels protagonistes).
Thomas Jane, un dels actors d'"El cazador de sueños", protagonitzava quatre anys després una de les millors pel·lícules basades en obres de King, "La niebla". Un poblet es veu envaït per una espessa boira rere la qual s'oculten monstres voraços d'una altra dimensió. Els supervivents dels atacs es refugien en un supermercat, des d'on han de decidir com afronten un futur força tèrbol. Dirigida per Frank Darabont, un nom recurrent en les adaptacions de King, com podrem veure en la propera entrada, el film manté el suspens de manera admirable fins a un dels finals més demolidors del cinema recent.
També cal destacar "La ventana secreta" (David Koepp, 2004); quintaessència dels arguments de Stephen King, se centra en un escriptor (Johnny Depp), qui, sol en una cabana enmig del bosc i amb problemes d'alcoholisme, confón ficció i realitat.
Algunes de les adaptacions televisives d'obres de Stephen King resulten també força interessants.
Per exemple, la més antiga, "Salem's Lot" o "El misterio de Salem's Lot", dirigida l'any 1979 per Tobe Hooper ("La matanza de Texas") i protagonitzada per David Soul ("Starsky & Hutch"), sobre un poble habitat per vampirs, era francament terrorífica.
Adjectiu que també es pot aplicar a "It" (Tommy Lee Wallace, 1990), un altre argument típicament Stephen King sobre una colla de nens que es fan adults sota la mirada atenta i ominosa d'una presència maligna amb pinta de pallasso dimoníac (Tim Curry).
I lamento no haver vist "Apocalipsis" (sobretot, ara que sé que la protagonista femenina és Molly Ringwald), una mini-sèrie de quatre capítols dirigida el 1994 per Mick Garris (responsable de moltes altres adaptacions de l'escriptor: "Sonámbulos", "Quicksilver Highway", "El resplandor", "Viaje a las tinieblas", "Desesperación"), ja que la novel·la en què es basa, publicada originalment amb el títol "La danza de la muerte", és una de les més interessants de Stephen King. Un virus de laboratori s'escampa i en dos dies redueix la població mundial a alguns centenars de persones, els quals es reorganitzen en dos grups que representen el Bé i el Mal respectivament. La vella negra que representa el Bé resulta una mica patètica, però la idea que els servidors del Mal es refugïin a Las Vegas em va semblar una broma força enginyosa. I alguns passatges, com aquell en què uns supervivents, per fugir d'un Manhattan assolat, han de travessar a peu un dels túnels que uneix l'illa amb el continent i que està a les fosques i ple de cadàvers, provoquen una considerable angoixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)