El Canal 33 està reparant en part la injustícia que vaig denunciar arran de la mort d'Eric Rohmer i, de moment, ha passat (dissabte a la nit) els dos primers "Contes", el de primavera i el d'estiu; esperem que completi la sèrie amb els dos restants.
La revisió de "Conte d'été" em confirma que es tracta d'una de les seves obres mestres.
Gaspard, un jove estudiant de matemàtiques i compositor musical afeccionat, viatja a la Bretanya francesa mentre la seva xicota, Lena, fa un tomb per Espanya; han quedat per retrobar-se al cap d'uns dies i viatjar junts a l'illa d'Ouessant. Mentrestant, Gaspard fa amistat amb Margot, una simpàtica noia que treballa de cambrera en un restaurant de la zona i amb Solène, una pija que hi estiueja. Cada tarda, passeja amb la Margot per les platges i boscos de la idíl·lica localitat i li parla dels seus dubtes existencials.
Com és habitual en les pel·lícules d'en Rohmer, l'objectivitat de la càmera fa pal·leses les contradiccions entre allò que Gaspard manifesta i la realitat, de manera que tot el film pot ser vist com una faula irònica. Gaspard mira de posar ordre als seus sentiments amorosos més aviat contradictoris, però sempre prioritza a remolc de l'interès que les fèmines mostren cap a ell, de manera que les tres noies en discòrdia es van convertint en substitutes les unes de les altres mentre Gaspard disfressa les seves reaccions egoistes amb profundes reflexions gairebé metafísiques.
Quan qualifica Lena de la seva dona ideal, nosaltres ens adonem que és una repel.lent escalfabraguetes; quan li diu a Margot que només amb ella pot tenir una amistat pura, se'ns fa més evident la tensió sexual entre ambdós; i la promiscuïtat aparent de la Solène no oculta que es tracta d'una noia sensible i madura, bastant més que el cagadubtes protagonista, que acaba muntant-se un embolic del qual el rescatarà in extremis l'atzar, element omnipresent en els films d'Eric Rohmer.
La pel·lícula, doncs, conté tot el discurs del seu director, la qual cosa no impedeix que es tracti d'un film molt divertit, tan lleuger com la càmera que segueix els passejos dels protagonistes en llargues panoràmiques i travellings. El paisatge és un element essencial: Rohmer i la seva operadora Diane Baratier aconsegueixen transmetre totes les tonalitats de la bonica llum de la Bretanya i tota la bellesa de la regió sense, en cap moment, cedir a la temptació de fer una postal o anteposar l'escenari als personatges.
2 comentaris:
La vaig veure per primer cop dissabte passat i em va encantar! Em va semblar una pel·lícula meravellosa. Tot hi és suggerit, res no és evident, encara que, com dius, la trama és ben senzilla. Durant tota la setmana he buscat informació sobre aquesta pel·lícula i sobre Rohmer en general (a qui no coneixia gaire, la veritat). El mateix Rohmer diu que va voler mostrar tot una sèrie d'esdeveniments poc o gens definitius per a la vida dels personatges, defugint el tòpic de narracions que se centren en moments cabdals de les vides dels personatges que les protagonitzen. Ara, com a espectador gairebé supliques que el noi es quedi amb Margot i engegui les altres dues!
Rohmer és un geni. Pots trobar més informació si cliques sobre l'etiqueta amb el seu nom. I em sembla que a la Filmoteca estan passant un cicle de les seves pel·lícules.
Publica un comentari a l'entrada