TERCIOPELO AZUL

El fracàs de "Dune" no va impedir una nova i molt més reeixida col·laboració entre Dino de Laurentiis i David Lynch en un projecte més personal del segon.

El director va fitxar novament Kyle MacLachlan i el va convertir en protagonista d'un conte fosc sobre un cavaller i dues princeses, una d'elles sotmesa per un ogre. Bé, més o menys aquest seria el resum; però com diuen al final de "Terciopelo azul" (1986), aquest és un món estrany i, sota la gespa regada i cuidada primorosament pels veïns de Lumberton, legions d'insectes i éssers innombrables es baten a mort.

"Terciopelo azul" (el títol fa també referència a una famosa cançó de Bobby Vinton que sona diverses vegades al llarg de la pel·lícula) parla del Bé i del Mal, de la llum i de la foscor, de les realitats ocultes. Després que el seu oncle pateixi un atac que el deixa una mica malmès, el jove Jeffrey Beaumont (MacLachlan) troba una orella enmig d'un descampat. La càmera penetra al cantó fosc a través de l'apèndix i Jeffrey, amb l'ajuda de la virginal Sandy (Laura Dern), s'endinsa en el misteri de la nit. Segueix una cantant bruna anomenada Dorothy Vallens (Isabella Rossellini, qui va aprofitar l'avinentesa per casar-se amb el director) que és el revers de la rossa Sandy: viu de nit i li va el sexe, tot i que les pràctiques sadomasoquistes a què la sotmet el gàngster Frank Booth (una creació genial de Dennis Hopper) no sembla que li agradin del tot. La dualitat s'encomana als protagonistes: Jeffrey i Dorothy juguen a fer-se mal i ell no pot evitar ser infidel a la Sandy, qui rep la revelació ("porto el seu semen dintre meu") amb una ganyota de fàstic; Frank Booth no té gaires escrúpols però no se li pot negar certa sensibilitat, expressada amb una ganyota, ara de plaer, quan escolta el playback d'"In Dreams" de Roy Orbison a càrrec d'un Dean Stockwell totalment maquillat (una escena memorable que vam destacar al post sobre Hopper).

Amb una mestria insòlita, Lynch combina gèneres que semblen antitètics (la comèdia romàntica adolescent, el thriller de suspens) amb unes gotes de surrealisme. Submergeix uns personatges que són la innocència en estat pur en un drama sòrdid farcit de situacions pertorbadores, impecablement filmat en scope, de colors vius quan vol representar el Bé, terrosos quan apareix el Mal, vora el vellut blau, en habitacions sinistres moblades segons l'estil característic del director, minimalista i vintage. Sens dubte, el seu film més rodó i un títol essencial del cinema dels vuitanta.

DUNE

El xilè Alejandro Jodorowsky ("El topo") va ser el primer interessat a adaptar al cinema l'epopeia de ciència-ficció "Dune", escrita per Frank Herbert. La novel·la havia estat publicada el 1965 i els esforços per portar-la a la pantalla gran van tenir lloc la dècada següent. Jodorowsky va buscar la implicació de noms tan il·lustres com Orson Welles, Salvador Dalí, Mick Jagger, Alain Delon, Pink Floyd o H.R. Giger, sota la direcció artística del francès Moebius (o Jean Giraud). De tan ambiciós, el projecte va fracassar. Ens queden algunes il·lustracions esplèndides de Giger i Moebius, que es van treure més o menys l'espina quan van col·laborar a "Alien", dirigida per Ridley Scott al final de la dècada.

Va ser el 1984 que el mític productor Dino De Laurentiis va aconseguir els diners i va encarregar-ne la direcció a David Lynch, en el que seria el seu primer film en colors. La música ja no era de Pink Floyd sinó de Toto, i Sting substituïa Mick Jagger en el paper del pèrfid Feyd Rautha; la resta del repartiment no era tan espectacular com en el projecte de Jodorowsky i el llavors desconegut Kyle MacLachlan heretava el paper de Paul Atreides, tot i que no faltaven noms de prestigi com Francesca Annis, Brad Dourif, José Ferrer, Linda Hunt, Freddie Jones, Silvana Mangano, Jürgen Prochnow, Sean Young, Dean Stockwell o Max von Sydow. Lynch va reservar un paper al seu actor fetitxe Jack Nance i ell mateix apareixia breument fent de treballador en una mina d'espècia.

L'obra de Frank Herbert presenta un univers controlat per un emperador i un seguit de famílies nobles, com en un escenari medieval però amb ambientació futurista i viatges interplanetaris que fa possibles l'espècia, una droga que només es troba al planeta desèrtic Arrakis, raó per la qual tothom es baralla pel seu control i especialment les famílies dels Atreides, que representarien el Bé, i els depravats Harkonnen, que són el Mal en estat pur. La trama és densa i complexa i el primer tractament de Lynch ocupava vuit hores de metratge que el mateix director va reduir a cinc. Això no va complaure els productors, que van obligar a retallar fins a una durada més convencional d'una mica més de dues hores. Com acostuma a passar en aquests casos, la tisora va convertir allò que podia haver estat una obra monumental en una space opera una mica naïf que avança a batzegades, confusa i ocasionalment matussera, que no aclareix gran cosa sobre les implicacions metafísiques de la novel·la i que redueix a la mínima expressió algunes línies argumentals (vegeu la relació amorosa entre Paul Atreides i la nadiua d'Arrakis Chani -Sean Young, una Fremen amb els ulls de color blau, com tots els Fremen i altres viatgers que estiguin prou temps en contacte amb l'espècia-).

El to naïf del conjunt ens recorda que De Laurentiis havia produït, pocs anys abans, l'adaptació de Flash Gordon, un altre mite de les aventures de ciència-ficció amb tocs medievalistes. De tota manera, la pel·lícula de Lynch, amb els seus defectes, resulta més elaborada. Els decorats i el vestuari són bastant imaginatius. La lluita entre el Bé i el Mal és un tema clau en la carrera del director i la part més aconseguida de "Dune" és la representació de la cort i els membres principals de la família Harkonnen, al capdavant de la qual hi ha un baró, que interpreta Kenneth McMillan, ple de nafres constantment ateses per un exèrcit de cirurgians, un ésser aberrant, que flota i que s'excita quan vessa la sang dels efebs destinats al seu plaer abjecte.

Dolents carismàtics:

Dolents fastigosos:

Els bons:

Noies d'ulls verds, noies d'ulls blaus:

L'HOME ELEFANT

Contra pronòstic, Mel Brooks va quedar admirat després d'assistir a una projecció privada d'"Eraserhead" i va decidir confiar-li a Lynch la direcció del seu projecte "L'home elefant" (1980), sobre la vida de John Merrick (Joseph a la vida real).

Merrick va viure al Regne Unit durant la segona meitat del segle XIX. Patia una estranya malaltia (avui identificada com la sindrome de Proteus) que li provocava deformitats gravíssimes i un aspecte monstruós. Sobrevivia com una atracció de circ; a la pel·lícula, el brutal Bytes (Freddie Jones) l'explota i el tracta com a un animal, tancant-lo en una gàbia quan no el mostra al públic victorià, molt amant d'aquestes exhibicions obscenes. Un dia, el metge cirurgià Frederick Treves (Anthony Hopkins) assisteix a l'espectacle i lloga la criatura per mostrar-la als seus col·legues a l'hospital.

El guió, intel·ligentment, descriu un procés en què Merrick es converteix d'atracció de fira en atracció mèdica primer i fenomen social finalment, plantejant-nos si l'actuació del doctor Treves, tot i que no el pega i procura tractar-lo bé, sobretot després de descobrir, quasi per casualitat, que el monstre és una persona amb intel·ligència i gran sensibilitat, no serà tan diferent de la de Bytes.

En qualsevol cas, "L'home elefant" és un film colpidor. El contrast entre l'aspecte físic del personatge protagonista (interpretat per John Hurt sota quilos de maquillatge) i la tendresa que demostra, l'agraïment cap a les persones que, després de tants anys de misèries, el tracten amb amabilitat, convoca l'emoció de l'espectador sense que David Lynch hagi de forçar-la. L'escena en què el doctor Treves el convida a casa seva i Merrick mostra a l'esposa del metge el retrat de la seva mare ("que maca és!", exclama ella), o aquèlla en què assisteix a una representació teatral i l'actriu Madge Kendal (Anne Bancroft, l'esposa de Mel Brooks) demana al públic una ovació per a Merrick, són difícils de contemplar sense que els ulls se'ns omplin de llàgrimes. Abans d'aquest reconeixement tardà, Merrick haurà hagut de patir encara el segrest per part de Bytes i una reaparició al port de Londres en què es veurà obligat a cridar als curiosos que l'envolten que ell no és un monstre. "Sóc un home!", diu. Finalment, ha estat capaç de fer-ho, de proclamar la seva humanitat. I també voldrà, acabada la maqueta de l'església que es veu des de la finestra de la seva habitació a l'hospital de Londres, morir com un home, com el nen del retrat que té a la paret i que, a diferència d'ell, pot dormir estirat amb el cap sobre el coixí, mentre la imatge de la seva mare i la peça musical de Samuel Barber "Adagio for Strings" omplen la pantalla.

Lynch introdueix alguna escena entre surrealista i onírica que no molesta enmig d'una narració continguda i elegant. Novament, recorre al blanc i negre i la fotografia del gran Freddie Francis i l'ambientació victoriana semblen un homenatge a la Hammer, tot i que el registre terrorífic, amb referències al clàssic del gènere "Freaks", resta en segon terme, sense poder -ni ho pretén- fer ombra al dramatisme d'aquesta tràgica història basada en un personatge real, un monstre que només volia ser un home i que va poder veure el món per un forat, quasi literalment, al final d'una vida terrible. I el principal mèrit de la pel·lícula, rodada en un format scope en què Lynch demostra sentir-se còmode, és que l'horror i la tragèdia es confonen amb una bellesa intensa, explícita en alguns moments com la ja esmentada escena final o la del teatre, però també implícita en un relat sobre la bellesa de l'ànima humana, potser la resposta a la pregunta "què ens fa humans?"

AU HASARD BALTHAZAR

Com ja vam dir en parlar de Robert Bresson, el gran director francès fugia de la teatralitat i per això treballava amb actors poc coneguts. En el cas d'"Au hasard Bathazar" (1966), seria Anne Wiazemsky qui s'estrenava davant les càmeres abans de ser musa de Godard i de Pasolini. Però, de fet, el veritable protagonista del film, poc sospitós de sobreactuar, és un ruc, el Balthazar del títol, batejat així per uns infants i a qui seguirem en el seu periple vital, ase dels cops en el sentit més literal i àngel en un sentit potser més metafòric que tragina els pecats dels seus amos, pecats que s'originen en l'orgull, l'alcohol, la passió amorosa o senzillament en la maldat sense pal·liatius.

Imatges, mirades i gestos s'imposen sobre uns diàlegs escassos en un títol que podria ser mut i mantindria tot el seu rigor conceptual i força expressiva.

Wiazemsky i el ruc.

LA RECONQUISTA

Una parella que van festejar breument quan tenien quinze anys es retroben al cap de quinze més i passen la nit de festa a Madrid. L'endemà, el xicot recorda en somnis l'amor que van viure i les cartes que es van escriure.

Tan senzilla com això la darrera pel·lícula de Jonás Trueba, fill de Fernando. Si "Los ilusos" (2013) era pura Nouvelle Vague, "La reconquista" (2016), narrada quasi en temps real, es mou en un registre que recorda "Stockholm", òpera prima de Rodrigo Sorogoyen; però també Nanni Moretti, ni que només sigui per la llarga escena amb el protagonista creuant Madrid en moto ("Caro Diario"). De tota manera, la sensibilitat que demostra Trueba en molts moments, sobretot en el darrer terç del film, li pertany només a ell.

EL PORVENIR

Si a "Un amour de jeunesse" (2011), Mia Hansen-Love ens parlava amb tanta senzillesa com eloqüència del primer amor, a "El porvenir" (2016), protagonitzada per Isabelle Huppert, ens condueix, amb idèntica intel·ligència i sensibilitat, cap al drama de la maduresa, al moment en què els nostres anhels s'esvaeixen soterrats pel pes i el pas dels anys i la independència es fa difícil de distingir de la solitud, els fills es fan grans, el marit fuig amb una dona més jove i el jovent (la nostra heroïna és professora de filosofia) no pensa com nosaltres perquè pensa com ho fan els joves. La manca d'expectatives es veu substituïda per l'amor als néts o l'amor al gatet que abans ens provocava al·lèrgia, el símptoma que ens estem convertint en els nostres pares ancians.

LA EMPERATRIZ YANG KWEI-FEI

La relació entre un noble encarcarat i una plebea de bon veure disposada a animar-lo sembla un tema recurrent en el cinema dels anys cinquanta, des d'"El rey y yo" (Walter Lang, 1956) fins a "El príncipe y la corista" (Laurence Olivier, 1957), passant per "Vacaciones en Roma" (William Wyler, 1953), que inverteix el sexe dels personatges: aquí, Audrey Hepburn és la princesa i Gregory Peck el plebeu; allà, Yul Brinner i Laurence Olivier eren els nobles i Deborah Kerr i Marilyn Monroe les conquestes.

Els protagonistes de "La emperatriz Yang Kwei-fei", dirigida el 1955 pel japonès Kenji Mizoguchi, no són tan carismàtics, però el film explica el mateix. A la Xina del segle VIII, l'emperador està trist d'ençà que va morir la seva estimada esposa; no s'ocupa dels assumptes d'estat i només es complau component música. Preocupats, els nobles cerquen una dona que el distregui. Finalment, ho aconseguiran amb una jove cuinera que s'assembla de manera sorprenent a l'emperadriu morta. La noia és sensible i estima l'emperador però la seva condició de favorita no és aplaudida per tothom; la política interfereix en la història d'amor i conduirà a la tragèdia.

De manera que, a diferència dels altres títols esmentats, el de Mizoguchi no és una comèdia sinó més aviat un melodrama narrat com un conte. Fou la seva primera pel·lícula en color i, potser per això, les estampes inspirades en la pintura clàssica japonesa semblen haver substituït els travellings que l'havíen fet famós, tot i que no falten algunes panoràmiques tan suaus com les sedes que envolten els personatges ni una estructura singular: tota la història se'ns explica mitjançant un llarg flash-back que culmina en una escena bellísima en què el fora de camp (també utilitzat en l'escena de l'execució) suggereix el retrobament dels amants després de la mort.

DÉJAME SALIR

La simpàtica productora Blumhouse, especialitzada en films de terror de pressupostos moderats però amb marge per a la creativitat, ha ofert al còmic Jordan Peele l'oportunitat de dirigir el seu primer llargmetratge, aquest "Déjame salir" que podríem definir com una versió hard d'"Adivina quien viene esta noche" o, fins i tot, una barreja de "Los padres de ella" i "Frankenstein".

És un film d'horror que no defuig els tòpics del gènere: un pròleg que prepara per al pitjor, un viatge de la ciutat al bosc amb atropellament de cèrvol inclòs, un trauma infantil del protagonista amb pes específic en la trama, l'esclat de violència al final. Però excel·leix gràcies a un plantejament força càustic que presenta una societat (la nord-americana) profundament racista, mitjançant un guió molt enginyós que sap dosificar els cops d'efecte i una posada en escena sòbria i elegant. Alguns gags són realment antològics, com l'escena del bingo o la subtil referència al cotó que recullien els avis del pobre afroamericà enamorat d'una noia blanca i enfrontat a uns sogres molt educats i que es declaren admiradors d'Obama però oculten algunes devocions més inconfessables.

ERASERHEAD

L'estrena a Movistar + de la tercera temporada de "Twin Peaks"... vint-i-cinc anys després!, ens servirà d'excusa per iniciar un repàs a la carrera d'un dels directors contemporanis més originals i controvertits.

David Lynch també és pintor i músic. Un artista total i inclassificable que haurà deixat una petjada molt profunda en la seva faceta de realitzador cinematogràfic, més prolífica d'alló que pot semblar a primera vista si sumem als llargmetratges l'extensa llista de curts, produccions televisives i creacions en vídeo, ara més habituals després de la tèbia acollida d'"INLAND EMPIRE" (2006), una de les seves obres més radicals, que ja és dir.

Quan va dirigir, en condicions gairebé amateurs, "Eraserhead" (1976), ja havia signat diversos curtmetratges, més o menys experimentals i surrealistes, que van sorgir quasi com una prolongació de la seva obra pictòrica. El seu primer llarg, protagonitzat per l'actor fetitxe Jack Nance (*), participa del mateix to underground però té un argument que es pot resumir:

Un senyor una mica introvertit de pentinat impossible que viu en una ciutat en què només hi ha fàbriques, fum i parets de totxo vist coneix una noia rareta com ell. La noia queda embarassada, es casen i van a viure a un apartament d'una habitació amb vistes a una paret. El nadó té l'aparença d'un monstre i la convivència es veu greument alterada.

Angoixant i claustrofòbica, "Eraserhead" és allò més semblant a un malson que s'hagi filmat mai (en un blanc i negre d'arrel expressionista). Henry, el protagonista, viu aterrit entre les quatre parets de l'apartament i la companyia de l'estrany nadó, horrible però alhora indefens, necessitat d'un afecte que ell haurà de donar-li encara que impliqui endinsar-se més encara en la paranoia d'una situació quasi irreal. I és que, en un tret que defineix la majoria de les obres del realitzador, situa les accions en una mena de realitats paral·leles que, malgrat tot, encobreixen altres realitats encara més pertorbadores, a les quals es pot accedir a través d'una orella escapçada o d'una capsa misteriosa ("Terciopelo azul", "Mulholland Drive") o bé, com passa aquí, travessant el radiador fins descobrir al seu darrere un petit teatre en què una jove amb deformitats a les galtes canta la cançó "In heaven, everything's fine" (sort d'això); i el públic que no veiem assistir a la insòlita representació no deu quedar gaire satisfet i llança a la noia, en comptes de tomàquets, espermatozous gegants que van sent esclafats sobre l'escenari.

El treball sobre la banda sonora, feta de sons metàl·lics i reverberants, el disseny minimalista dels decorats i les constants fugues oníriques (somnis enmig del malson) arrodoneixen una proposta insòlita i genial, un dels films més radicals de la història que no feia preveure el relatiu èxit popular de la futura carrera de Lynch. L'aparició de Mel Brooks i la moda fugaç dels films en blanc i negre (gràcies, sobretot, a Woody Allen i el seu "Manhattan") van resultar providencials.

(*) La vida de Jack Nance sembla tan surrealista i terrorífica com els ambients de les pel·lícules que va interpretar a les ordres del seu amic David Lynch. Alcohòlic, va demanar consell per superar la seva addicció a Dennis Hopper quan va coincidir amb ell a "Terciopelo azul". Divorciat de Catherine Coulson (la Lady Tronc de "Twin Peaks") es va casar amb una actriu pornogràfica neboda de Dick Van Dyke una mica inestable; un dia, estava especialment deprimida i va dir-li per telèfon que si penjava l'aparell es penjaria ella; la mala sort va voler que una avaria tallés la comunicació i la noia va complir la seva tràgica promesa. Això va ser el 1991 i el 1996 Nance moria a Pasadena, amb poc més de cinquanta anys, a causa d'una baralla quan anava a comprar donuts (tot i que alguns diuen que això és una llegenda urbana).

COMANCHERÍA

Fa 150 anys els anglesos van desposseir els comanxes del seu territori a l'Oest de Texas. I ara, no són els exèrcits sinó els bancs que prenen als grangers empobrits llurs propietats. Davant aquesta trista evidència i decidits a salvar el patrimoni familiar, els germans Howard opten per una solució tan radical com enginyosa: pagaran al Texas Midlands Bank amb els seus propis diners previ robatori a mà armada d'unes quantes sucursals. Els casinos regentats per la nació comanxe serviran per blanquejar el botí. Mentrestant, un rànger a punt de jubilar-se i el seu company indi intentaran parar-los els peus.

"Comanchería" (David Mackenzie, 2016) és un western contemporani que reuneix les millors virtuts del gènere. Una barreja de Terrence Malick, John Ford i Sam Peckinpah, clàssica i violenta, amb els millors diàlegs que haureu escoltat en anys i una interpretació superlativa de tot el repartiment però sobretot del gran Jeff Bridges en el paper del rànger més vell; els seus comentaris càustics i insults racials semblen indicar el contrari però ell s'estima el seu company i tem la solitud que l'espera després de la jubilació; s'asseu en un porxo i espera l'arribada dels dolents com si tingués tot el temps del món, però en realitat és ben bé a l'inrevès i l'angoixa l'impedeix dormir a les nits. Mentrestant, dos germans oblidats per la fortuna també s'aferren a l'amor que senten l'un per l'altre; lliurats a la violència però encara nobles, desesperats però encara altius, que siguin a l'altra banda de la llei no vol dir que hagin oblidat què és la justícia.

LADY MACBETH

Després dels drames d'època que fa poc ens arribaven de la mà de Terence Davies, un altre britànic, William Oldroyd, ens presenta una nova epopeia més o menys feminista que il·lustra el pobre paper de les dones al segle XIX.

El marit de la protagonista passa d'ella olímpicament i un sogre desagradable i tirànic la tracta com si fos un moble de la seva casa de camp. La noia es rebel·larà i acabarà comportant-se com la Lady Macbeth shakespeariana.

La magnífica interpretació de Florence Pugh i la posada en escena rigorosa i impecable d'Oldroyd ens submergeixen en una tragèdia total que no exclou una reflexió molt lúcida sobre les conseqüències de la intolerància i les relacions de poder.