Aquest lliurament de la nissaga renuncia a les qüestions metafísiques que llastaven parcialment les darreres aportacions de Scott i, situat cronològicament després de la història narrada en la pel·lícula fundacional, es presenta quasi com un remake de l'"Alien" del 79, al qual vol assemblar-se conscientment a través dels escenaris, els monstres, la banda sonora, alguns gadgets, una escena final quasi idèntica, fins i tot amb la presència en format digital d'Ian Holm (l'androide traïdor).
El plantejament és, doncs, modest; però els resultats, francament eficaços. Les escenes de terror i suspens estan resoltes amb audàcia i imaginació (atenció al partit que treu Álvarez de l'amenaça del cinturó d'asteroides -l'equivalent del compte enrere al film del 79- o de la gravetat de treure i posar). Cailee Spaney ("Priscilla", "Civil War") és una digna successora de la Ripley, i la seva relació amb un androide defectuós, però més simpàtic i fiable que els anteriors de la nissaga, resulta quasi entranyable.