Podria ser una història de revenja, i ho és en certa manera, però també demostra que no n'hi ha prou amb obrir un forat al desert per enterrar les ferides. I també demostra que la denúncia més aspra no està renyida amb el sentit de l'humor (negre) o que es pot parlar de la falta d'humanitat sense oblidar que tots som persones.
5 comentaris:
Uno sabe que en el cine iraní actual la denuncia social siempre está implícita. Panahi crea aquí una poderosa metáfora sobre la culpa, la memoria herida, la violencia y la injusticia, dotando al thriller de una dimensión sombría, emocional y moral.
Una abraçada.
Por cierto, resulta extraño que en tu lista de blogs no aparezca el mío. O sólo es una fantasmagoría digital? jajaja
Chao, cuídate del frío.
Una pel·lícula molt intel·ligent, que sap mostrar amb subtilesa el rerefons de la realitat iraniana.
Una abraçada.
Tiene buena pinta.
Pedro: Como bien dices, la denuncia está implícita en el cine iraní que nos llega. El mérito de Panahi consiste en ir más allá y crear personajes con entidad.
No sé porqué no ves tu blog, que sí figura en mi lista, ahora mismo en tercera posición con tu entrada sobre "El tren del infierno", muy apropiada al período invernal que nos cae encima.
Juan: Efectivament, és intel·ligent i subtil; també molt dura.
Trecce: Muy recomendable.
Una abraçada i gràcies pels comentaris.
Publica un comentari a l'entrada