dilluns, 21 d’abril del 2025

TENEBRAE

Després d'una incursió en el fantàstic amb "Inferno" (1980), Dario Argento recupera el giallo més convencional a "Tenebrae" (1982). 

Compta novament amb algunes estrelles periclitades (dels americans Tony Franciosa i John Saxon a l'italià Giuliano Gemma), els ajunta amb la musa Daria Nicolodi i unes quantes noies de bon veure, i basteix una trama policíaca en què els assassinats estan relacionats amb una novel·la negra escrita pel protagonista (Franciosa), qui ha viatjat de Nova York (atenció a la patètica escena inicial) a Roma per promocionar-la (diuen que Argento es va inspirar en l'assetjament telefònic d'un fan). 

Un parell de moviments de càmera i una mica d'arquitectura brutalista constitueixen les senyes d'identitat del director en un treball poc memorable excepte perquè deu ser el que compta amb més litres de sang vessada de tota la seva filmografia.

7 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Dario Argento és una de les meves assignatures pendents. Prenc bona nota d'aquest títol i espero posar-me aviat al dia.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Parece que no es cosa del otro mundo.

ricard ha dit...

Juan: Jo començaria amb "Rojo oscuro" o "Suspiria", o fins i tot amb "El pájaro de las plumas de cristal". El seu cinema acostuma a ser sofisticat visualment, però els diàlegs i algunes situacions són molt sèrie B.

Trecce: Yo creo que Argento, mal que les pese a sus fans, tiene más malas películas que obras interesantes en su haber. Y ésta más bien es de las primeras.

Una abraçada.

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

He visto que visto películas de ese género. Incluso de Dario Argento.
Diría que es un placer culpable, de no ser porque no hay nada de culpable.
Las películas de Argento tienen hallazgos, como los planos detalles de los ojos.
Saludos.

ricard ha dit...

Pese a mis reservas, hay que reconocer que Argento es un puntal del género. Y reconozco que también me gustan, incluso cuando son poco defendibles.

Saludos.

Rodi ha dit...

Es una de las películas que más me gustan de la filmografía de Argento. Esta rodada con imaginación, el guion en la resolución del misterio tiene más o menos sentido (algo raro en la filmografía del director romano) y tiene un gran susto final (que De Palma le robó para "En nombre de Caín").

Saludos.

ricard ha dit...

Estoy de acuerdo en que el guion tiene cierto sentido y en que no es habitual en su filmografía. Lo del susto final lo vi venir, pero tienes razón al señalar la película de De Palma, que se rodó con posterioridad y bien pudo haber copiado al italiano.

Saludos.