ANIMA'T # 3 (x 3)

Fa quinze anys vam encetar al bloc una sèrie amb el títol genèric d'"anima't", que pretenia, a través d'un joc de paraules -ho reconec- molt elemental, alleugerir un estat d'ànim presumptament desfavorable a causa de la molt recent crisi econòmica, incorporant treballs d'animació (també, doncs, per donar entrada al gènere). 

Va durar més aviat poc. No pas la crisi sinó la sèrie, potser perquè els de Disney no perdonen els drets d'autor (només en un dels dos posts perviu el contingut). 

Això no implica que no hàgim comentat altres produccions animades; i ara en tenia tres en reserva, totes de culte. De manera que, si em permeteu, recuperaré el títol a tall d'excusa. D'altra banda, l'ordre mundial no convida precisament a l'optimisme, o sigui que potser ens convé animar-nos; tot i que ja aviso que els treballs que passarem a comentar no són gaire alegres. 

AKIRA (Katsuhiro Otomo, 1988)

Adaptació del manga homònim, títol emblemàtic del subgènere ciberpunk i obra cabdal de l'anime, "Akira" ens condueix a Neo-Tokyo, trenta-un anys després de la destrucció de la ciutat (*). Bandes juvenils recorren les avingudes i s'enfronten als rivals com en els torneigs de l'Edat Mitjana, canviant els cavalls per motos superpotents; en una d'aquestes, es veuran involucrats en un experiment que l'Exèrcit pretén controlar però que és incontrolable i pot despertar una força capaç de tornar a trinxar-ho tot.

Ciència-ficció i violència hiperbòlica en una trama una mica difícil de seguir, potser perquè la cinètica que defineix el film (i tot l'anime sorgit al seu redós) no ofereix gaire respir. 

(*) L'acció se situa, doncs, el 2019, mateix any en què transcorria "Blade Runner", i no sé si és una casualitat, ja que el Neo-Tokyo d'"Akira" recorda bastant la ciutat de Los Angeles al film de Scott. La crítica també ha trobat reminiscències de "2001", atesa la transformació de Tetsuo en pura energia (o més o menys). 

PERFECT BLUE (Satoshi Kon, 1997)

Un altre anime de culte, centrat en aquest cas en una jove cantant que, quan decideix, aconsellada pels seus agents, fer d'actriu en una sèrie de televisió, comença a patir una distorsió de la realitat i a presenciar com una presumpta doble viu una segona vida a Internet i encara té temps per cometre uns quants assassinats. 

"Perfect Blue" presenta un ritme brillant i -com també passava a "Akira"- excel·leix en les escenes oníriques. Aconsegueix desorientar l'espectador, però d'això es tracta. S'ha dit que va servir d'inspiració per al "Cisne negro" d'Aronofsky; pot ser veritat o no, però el cas és que els referents són gairebé els mateixos: Hitchcock, De Palma, Argento. Tot mixturat, però, amb la predilecció molt japonesa per l'erotisme adolescent. 

IT'S SUCH A BEAUTIFUL DAY (Don Hertzfeldt, 2012)

Canviem de continent però no de to. El film de Hertzfeldt, compendi dels tres curts coneguts com "la trilogia de Bill" ("Everything Will Be OK" -2006-, "I Am So Proud of You" -2008-, "It's Such a Beautiful Day" -2011-), parteix d'una animació molt més bàsica (els personatges són amb prou feines gargots), però, tanmateix, molt experimental, per aprofundir en la ment torturada del protagonista, el qual, no sabem si a causa d'una malaltia, una herència genètica preocupant, un seguit de traumes, o tot plegat, es troba perdut enmig d'una realitat que li resulta incomprensible. A pesar de la dificultat intrínseca de l'invent, aquesta joia inclassificable aconsegueix en tot moment transmetre les emocions i l'angoixa del pobre Bill, al llarg d'una vida que potser només és un instant.