dimecres, 11 de desembre del 2024

EL TROMPETISTA

El 1950, Michael Curtiz dirigia "El trompetista", adaptació d'una novel·la de Dorothy Baker inspirada en el trompetista de jazz Bix Beiderbecke; i no sé si atribuir-ho a l'original literari o a la pel·lícula, però em sembla que es pren moltes llibertats i és més un melodrama que un biopic convencional. 

Un personatge secundari explica la història de Rick Martin, nen orfe aficionat a la música des de petit, apadrinat pel solista d'una orquestra d'afroamericans. La seva passió pel jazz està molt ben plasmada en imatges i el film, amb una fotografia en blanc i negre excel·lent de Ted D. McCord resulta força interessant, tot i la tendència al tòpic: una cantant bona i simpàtica (Doris Day) intenta enamorar el músic interpretat per Kirk Douglas, però ell ja està "casat amb la seva trompeta"; però l'error més greu de la noia és presentar-li l'amiga pija sofisticada (Lauren Bacall), prototip de dona fatal que, a més, resultarà ser lesbiana (detall que avui passaria desapercebut però que, en el seu moment, va originar molts problemes amb la censura i la prohibició del film en uns quants països), i que conduirà al músic al matrimoni i, tot seguit, a l'alcoholisme; cal reconèixer, però, que el personatge de la femme fatale està ben dibuixat: la seva incapacitat per estimar pot derivar de la seva frustració per no ser tan genial com alguns dels seus amics, i l'escena en què ell contempla com la seva esposa destrossa al piano una peça de Chopin és prou eloqüent. El músic, al seu torn, sembla obsessionat per obtenir una nota perfecta, que potser no existeix; el seu alcoholisme l'allunya cada vegada més de la possibilitat de sublimar el seu art fins que, en ple deliri, sent el so de l'ambulància que ve a endur-se'l i decideix que aquest és el so que cercava: una apoteosi romàntica gairebé surreal. Llàstima del happy end, concessió comercial que contradiu tot el discurs precedent.

diumenge, 8 de desembre del 2024

THE RING

"The Ring", film del 1927 corresponent a l'etapa muda d'Alfred Hitchcock, no és un drama criminal sinó la història d'un triangle amorós, amb dos boxejadors enamorats de la mateixa dona, esposa d'un d'ells, tirant a infidel. 

La relativa senzillesa de la trama no impedeix una elaboració sofisticada tant visualment com conceptual. El mateix títol juga amb el doble sentit del quadrilàter, on els protagonistes exerceixen llur professió i dirimeixen llurs conflictes, i l'anell (en anglès, ring) que l'amant regala a la dona del protagonista; objecte que té la forma d'una serp -referència al pecat original- que es mossega la cua, motiu circular que s'estén a una història amb un final que recondueix la situació a l'inici, quan a Jack "One-Round" Sander totes li ponen -fins que topa amb el seu rival-. 

El mateix Hitchcock, en la seva entrevista amb Truffaut, assenyala algunes de les moltes troballes narratives, en aquell moment pioneres: 

Quan Jack Sander perd per primera vegada, els encarregats de l'espectacle han de treure un cartell nou on anunciar el resultat dels combats. 

Per fer-nos saber que Sander ascendeix en el món de la boxa fins a poder enfrontar-se al campió i rival, Hitchcock utilitza novament un cartell, aquest més gran, en què el seu nom va canviant de posició mentre els arbres al darrere anuncien el pas de les estacions de l'any. 

Quan es reuneixen per celebrar la seva primera gran victòria professional Sander i els seus amics, enceten ampolles de xampany, que veiem bombollejar a les copes. Però la dona (que ha sortit de festa amb l'amant) no arriba i, llavors, la càmera enfoca novament les copes i veiem que el líquid s'ha esbravat. 

Afegiré un altre exemple de la saviesa narrativa d'un dels primers treballs del mestre britànic: la manera com el muntatge relaciona l'encaixada de mans entre Jack i l'apoderat del seu rival amb la mà d'aquest lliurant a la noia el braçalet; gestos que simbolitzen el parany que marcarà el destí del personatge.

L'afany de Hitchcock per narrar en imatges i innovar és palès des de la primera seqüència a la fira, simfonia de moviments de càmera. Curiosament, aquesta confiança en la posada en escena sembla contradir-se amb una utilització extenuant del joc de mirades entre els protagonistes del triangle; tot i que el director també fa servir amb elegància la ubicació dels personatges en el pla i en els decorats per mostrar el progressiu distanciament de la parella. En films posteriors, el cineasta prescindirà molt més del recurs a la teatralitat, tot i que el món del teatre centrarà l'acció en altres pel·lícules, com les que comentarem ben aviat.

divendres, 6 de desembre del 2024

THE PALACE (CONCURS # 11)

Suposant que Polanski, que té noranta-un anys, no fes cap més pel·lícula, l'escena que tancaria la seva filmografia i que mostra un gos follant amb un pingüí (sic) seria tant o més càustica que el final del film pòstum d'en Kubrick, quan Nicole Kidman li diu al seu marit que han de FOLLAR. 

Bé, potser fan de mal comparar les dues pel·lícules. "The Palace" (2023) no és pas tan bona, i el moment esmentat no desmereix dels excessos escatològics que abunden en un film en clau de comèdia negra que no és precisament Lubitsch. Però vull trencar una llança en favor d'un títol vilipendiat per la crítica (*): sí, és cert, els gags són fàcils i la trama no és res de l'altre món, però la mirada sobre una colla de rics del cagar (mai millor dit), que passegen la seva mesquinesa per un hotel de muntanya de luxe durant el Cap d'Any del 2000 és tan immisericorde com, a estones, divertida, amb menció d'honor per a un execrable Mickey Rourke. Es nota que Polanski coneix els ambients que retrata i que s'hi caga al damunt. 

(*) El film, però, té en Albert Serra un ferm defensor. En una entrevista per a La Casa Encendida, que no ens resistim a reproduir, la situa entre les seves favorites i es revela un crític tan iconoclasta com el seu cinema, i força lúcid, a pesar del seu menyspreu per tot allò que sigui o pugui semblar
comercial.

   

El concurs: 

 No és l'únic títol de Roman Polanski que culmina en una celebració de Cap d'Any. Sabríeu dir-me'n un altre?

dijous, 5 de desembre del 2024

BIG FISH

Ewan McGregor protagonitza "Big Fish" (2003), el film més personal i tal vegada millor del Burton del nou mil·lenni. Allò que vindria a ser un drama paternofilial es converteix en un conte més o menys fantàstic, tot i que la realitat reposa darrere les seves imatges idíl·liques, a voltes extravagants.