Brancaleone (Gassman) és un presumpte noble a qui uns esparracats fitxen per conquerir un feu amb l'ajuda d'un document que sembla atorgar-los algun dret. Però el protagonista se sent còmode en el paper de cavaller -tot i que el seu cavall no li fa gaire cas- i se sent obligat a ajudar presumptes donzelles i a complicar-se la vida de mil maneres, mentre topen amb ciutats assolades per la pesta o amb monjos que volen viatjar a Terra Santa.
Tot plegat resulta divertit i adequadament desmitificador, però el film, que va ser nominat a la Palma d'Or a Cannes, no té el ritme o la genialitat de "Rufufú". El seu principal mèrit, com en altres títols de la mateixa època que retraten temps pretèrits, radica en una escenografia i un vestuari molt imaginatius (ens hem de remetre a Pasolini o Fellini?) però coherents amb la idea d'una Edat Mitjana més aviat bruta i miserable.
Forma un díptic amb "Brancaleone alle crociate" (1970), en què la colla de galifardeus que segueixen Brancaleone en el seu viatge a Terra Santa inclou un coix, un nan, un nadó, una bruixa (Stefania Sandrelli), un pecador i un leprós (i un mercenari alemany i un poliglota). Novament, el to desmitificador i un humor més o menys surrealista conviuen amb algun moment tràgic; el diàleg amb uns penjats que profetitzen el final de les injustícies al món o un tram final en què tothom parla en vers resulten els moments més afortunats d'un títol irregular però força curiós.
4 comentaris:
Como bien señalas, deshaciendo mitos.
De hecho, la mayoría de películas de época realizadas durante los años sesenta son desmitificadoras.
La recordo com una pel·lícula esbojarrada. De les moltes que vaig veure al desaparegut cinema Méliès.
Una abraçada.
Esbojarrada és la paraula. I ideal per veure -o haver vist- en una sala (jo no he tingut tanta sort).
Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada