dimarts, 17 de setembre del 2024

BITELCHÚS BITELCHÚS

Tim Burton va començar dirigint curtmetratges -la majoria, genials- i televisió. El seu primer llargmetratge per al cinema és "La gran aventura de Pee-Wee" (1985), un vehicle per a l'extravagant personatge creat per Paul Reubens. No l'hem vist i serà difícil, ja que el còmic, que va morir fa un parell d'anys, va caure en desgràcia després de ser descobert masturbant-se en un cinema pornogràfic -sic-. 

En qualsevol cas, és "Bitelchús" (1988) el seu primer llarg realment personal. Un divertiment en què Burton dóna a conèixer el seu món peculiar, alhora màgic, salvatge i poètic, barreja d'elements aparentment inconciliables, com són el relat gòtic, un sentit de l'humor més aviat surrealista, la caricatura de la societat de consum i una mirada tendra sobre els seus personatges (amb preferència pels més estranys o directament monstruosos). 

Narra la peripècia d'una parella entranyable (Alec Baldwin i Geena Davis) que, un mal dia, s'adonen que han mort a causa d'un accident. Com a bons fantasmes, no abandonen la seva llar (a més, l'entrada a l'inframón implica una espera de dècades); però l'aparició d'una família de nou-rics que han comprat la casa propiciarà que demanin ajuda a un bioexorcista (Betelgeuse, o Bettlejuice o Bitelchús), un mort molt viu interpretat per un adrenalític Michael Keaton. Una nena gòtica interpretada per Winona Ryder mediarà en el conflicte. 

És com "Los otros" però amb sentit de l'humor. 

Darrerament qüestionat per públic i crítica (haurem de fer algun repàs als seus títols més brillants, quasi tots de la dècada dels noranta), sembla que Tim Burton vol recuperar amb "Bitelchús Bitelchús" (2024) la frescor dels seus inicis. Ho aconsegueix en part, ja que la nova pel·lícula és sens dubte divertida, però els millors moments són la reiteració en clau hiperbòlica de gags del títol del 1988: la burocràcia post mortem, els morts amb el cap reduït ara fent de secretaris de Bitelchús (amb el maquillatge, a Michael Keaton no se li nota l'edat) o quan els personatges no poden evitar cantar i ballar (abans, "The Banana Boat Song", ara "MacArthur Park").

Jenna Ortega fa de filla de Winona Ryder i hereta el paper del personatge que pot interactuar amb els morts, ara no tan entranyables. Està bé, però, en veure-la, no puc evitar pensar en la sèrie "Miércoles" i en l'absoluta indiferència que em va causar (la vaig abandonar al tercer episodi). 

Però siguem justos: Burton introdueix com a mínim dos personatges divertits (Monica Bellucci, actual parella del director, tornant del Més Enllà per venjar-se de Bitelchús; Willem Dafoe, qui, després de mort, vol ser el detectiu que interpretava com a actor) i un gag memorable, també en clau musical: el soultrain que condueix les ànimes al més profund de l'inframón, està rodejat de dansaires afroamericans que ballen soul, vestits i pentinats com als anys setanta.

2 comentaris:

Trecce ha dit...

Un personaje mítico.

El Demiurgo de Hurlingham ha dit...

Vi con mucho placer la película original, en que se nota el genio de Tim Burton. Es magistral el personaje de Wynona Rider.
Y recuerdo a la Mis Argentina, condenada a una tarea burocrática en el más allá, tan oficinesco,

Así que ese antecedente y tu reseña me dan expectativas,
¿Mónica Bellucci es la actual pareja del director? Tim Burton es un ídolo.

Saludos.