dissabte, 3 de setembre del 2022

EL INFIERNO

Henri-Georges Clouzot va abordar l'any 1964 un dels seus projectes més ambiciosos, "L'enfer", un film sobre un marit que embogeix de gelosia. Els protagonistes eren Serge Reggiani i Romy Schneider. Però la malaltia de l'actor i l'infart patit pel realitzador van portar a l'abandonament d'un treball que, veient els fragments que se'n conserven, podria haver estat fascinant; Clouzot combinava el blanc i negre amb un ús experimental del color per mostrar el rostre de la presumpta dona infidel a través de la mirada pertorbada de l'espòs. 

Després de la mort del realitzador, la vídua va vendre els drets de la història a Claude Chabrol, qui semblava el director idoni per reprendre el projecte. 

En el primer post que vam dedicar al realitzador de la Nouvelle Vague, amb motiu de la seva mort el 2010, vam dir que parlava en les seves pel·lícules de "les passions humanes quan esdevenen malaltisses i de les seves tràgiques conseqüències". I l'assumpte de la infidelitat no li era pas aliè ("La mujer infiel"). 

La peculiaritat de la història radica en que la promiscuïtat de l'esposa pot existir només en la ment del seu marit, trasbalsat pels problemes de tirar endavant el negoci familiar (un hotel a la vora d'un llac), insomne i progressivament obsessionat per la idea que la dona li fot el salt. Chabrol juga amb aquesta incertesa, tot i que sembla evident que l'home no hi és tot. L'ambigüitat es manté fins a un final que temem tràgic, tot i el rètol "sans fin" (sense fi) que tanca el viatge a l'infern amb les imatges idíl·liques del camí que voreja el llac, després d'una nit de malson. 

"El infierno" (1994) resulta un film més sobri d'allò que anunciava el treball inacabat d'Henri-Georges Clouzot, però es tracta en qualsevol cas d'un títol pertorbador i angoixant, i François Cluzet i Emmanuelle Béart defensen molt bé els seus papers, tot i que l'ambigüitat inherent a la gran Romy Schneider la convertien en una aposta idònia; llàstima. 

Compareu els fragments:

 



3 comentaris:

Trecce ha dit...

Nos quedaremos con la duda para siempre.

Cinefilia ha dit...

He d'admetre que la seqüència de Clouzot m'ha impactat (com definir-la? "Psicodèlica"? "Expressionista"? Potser una barreja de tot plegat). La versió de Chabrol, en canvi, resulta més convencional (que no vol dir pitjor).

Una abraçada.

ricard ha dit...

Trecce: Pues sí. No sé si la película de Clouzot hubiese sido mejor, pero Romy Schneider me parece perfecta para el papel.

Juan: Sembla que Clouzot volgués expressar en imatges la distorsió de la realitat en la ment malalta del protagonista. Tal vegada pretengués filmar quelcom infilmable, i Chabrol va ser menys ambiciós en aquest sentit. Com que la primera versió està inacabada, no podem jutjar-ne l'eficàcia.

Una abraçada.