diumenge, 8 de maig del 2022

WHAT'S NEW PUSSYCAT?

Quan ja tenia un prestigi com a humorista, a Woody Allen li van encarregar fer el guió d'una pel·lícula que fos divertida i sexi. "What's New Pussycat?" (Clive Donner, 1965) és un producte cent per cent sixties, amb música de Burt Bacharach -i la veu de Tom Jones per al tema principal-, noies guapíssimes en el repartiment (Romy Schneider, Capucine, Paula Prentiss, Ursula Andress), i una trama evanescent sobre el director d'una revista de moda a França (Peter O'Toole) que vol superar la seva condició de playboy per casar-se amb la Carole. 

El protagonista, assetjat per totes les dones, cerca l'ajuda d'un psiquiatre, interpretat per Peter Sellers, que encara és més addicte al sexe. Woody Allen es reserva el paper d'un amic que no té tanta sort amb les noies tot i que hi dedica molts esforços. 

Es nota la mà d'Allen en el dibuix del seu personatge -i el de l'insegur O'Toole, una mena d'àlter ego en guapo-, algunes rèpliques i, sobretot, en la conya al voltant de la psicoanàlisi. Però el guió està molt lluny de resultar convincent i tot esdevé precipitat i extravagant. Segons el mateix Allen, ningú no va entendre el llibret i, a més, tothom volia dir-hi la seva, començant per l'histriònic Peter Sellers. Sigui com sigui, el film va ser un èxit de públic i va permetre als actors divertir-se una temporada a París durant el rodatge.
Quan va protagonitzar, el 1972, "Sueños de seductor", amb guió basat en la seva obra de teatre "Play It Again, Sam" (el títol ha originat un famós equívoc sobre una frase que mai no es diu a "Casablanca"), Woody Allen ja s'havia convertit en cineasta i, des de "Toma el dinero y corre", dirigia tots els seus llibrets i així evitava més nyaps com el de "What's New Pussycat?". Així, doncs, "Sueños de seductor", que va dirigir Herbert Ross, resulta una excepció. Però la intervenció d'un altre realitzador, en aquella època més experimentat que el mateix Allen (*), no perjudica el material i aquesta història sobre un crític de cinema insegur amb les dones que voldria assemblar-se a un Humphrey Bogart que se li apareix per aconsellar-lo, i que, després d'un seguit de fracassos, s'enamora de l'esposa (Diane Keaton) del seu millor amic, resulta tan tendra com divertida. Seqüències com la de la cita que resulta un desastre o el final a l'aeroport, paròdia-homenatge al mateix moment de "Casablanca", són antològiques.

.  

(*) Curiosament, Ross també es va estrenar amb un film protagonitzat per Peter O'Toole: "Adiós, Mr. Chips" (1969).

4 comentaris:

Cinefilia ha dit...

Què genial en Woody Allen! I quina llàstima que alguns vulguin ara qüestionar-lo per assumptes d'àmbit personal que no s'haurien de barrejar mai amb la creació artística.

Una abraçada.

Trecce ha dit...

Si alguien quiere ver lo que es un homenaje a un clásico, hecho con respeto e ingenio, que vea ese comienzo y ese final de la esta película y si entre ambos tenemos una peli divertida e ingeniosa, con una Diane Keaton espléndida, no me extraña que algunos consideren que esta es la mejor película de Woody Allen y eso que no la dirigió.

ricard ha dit...

Juan: Una llàstima i -probablement- una injustícia.

Trecce: No sé si "Sueños de seductor" es su mejor película; desde luego, no es la más ambiciosa. Pero puede que sea la más genuina y la más perdurable.

Una abraçada.

ethan ha dit...

La cinta (What's new Pussycat?)iba a ser protagonizada por Warren Beatty, pero el propio Allen, que debutaba como actor en la gran pantalla, se reservó para él los mejores chistes y gags. Beatty no se lo tomó demasiado bien y abandonó el proyecto. Le sustituyó Peter Sellers, pero también exigió las mejores líneas para él. Gracias a todos esos —providenciales—inconvenientes, Woody Allen se dio cuenta de la necesidad de mantener el control de sus propias películas. Y nosotros que se lo agradecemos.
Saludos!