diumenge, 22 de maig de 2022

TIEMPO DE AMAR, TIEMPO DE MORIR

Tant Douglas Sirk com Erich Maria Remarque eren alemanys nacionalitzats estatunidencs, que van fugir del seu país natal a conseqüència del nazisme. L'escriptor ja no era gaire ben vist atès el caràcter pacifista de la seva obra cabdal, "Res de nou al front de l'oest", sobre la vida en les trinxeres durant la Gran Guerra. El 1954 va reincidir en una temàtica molt similar però ambientada en la Segona Guerra Mundial i Sirk va adaptar quatre anys després "Tiempo de amar, tiempo de morir". 

El rei del melodrama va captar sense problemes l'essència d'una obra que contraposa els horrors de la guerra i la il·lusió de l'amor a través de la peripècia d'un soldat (John Gavin) destinat al front rus que, durant un permís, descobrirà un país destrossat; però, entre les ruïnes i la misèria, també coneixerà la dona de la seva vida, i, al seu costat, un racó per a l'alegria, per a la bondat i la solidaritat (el mateix Remarque es reserva el paper del professor Pohlmann, un intel·lectual que ajuda un jueu a amagar-se).

5 comentaris:

Trecce ha dit...

Con el habitual tono pacifista de los relatos de Remarque, que tú señalas y que queda reflejado en la película, Douglas Sirk echa mano de oficio para sacar adelante esta película, sobre todo en los momentos en que reina el melodrama, género en que el realizador germano es reconocido como un maestro y lo demuestra aquí rodando con elegancia esa historia de amor desgarradora que no desentona en absoluto dentro del drama bélico y social que, por otra parte, resulta lo más interesante de la película en la que no faltan las pinceladas de humor, sobre todo entre los soldados que se alojan en la enfermería.

Cinefilia ha dit...

Al meu entendre, tant la novel·la com el film estan per sota del que va suposar "Sin novedad en el frente". Tot i així segueix sent una bona pel·lícula.

Una abraçada.

ricard ha dit...

Trecce: La película combina diversos registros y sale siempre airosa.

Juan: Aquesta és una bona pel·lícula, però sens dubte no té el caràcter fundacional i mític de "Sin novedad en el frente".

Una abraçada.

Fran ha dit...

Que tal Ricard!
Me la apunto, si la memoria no me falla creo que no la he visto.
Saludos y feliz semana!

ricard ha dit...

Yo no la había visto hasta ahora.

Sí había visto "Sin novedad en el frente", pero ya casi no la recuerdo.

Saludos.