Que l'atractiva parella que es coneix al principi morin al cap de mig minut ja ens fa intuir -tot i ser una aposta tan antiga com el "Psicosis" hitchcockià- que Zobel pretén fer una cosa una mica diferent. Però el més curiós d'aquest film de consum ràpid és que els caçadors (els dolents) formen part de les elits urbanes progressistes dels Estats Units: es preocupen si maten algú que porta anell de casat, són vegetarians, filantrops (sic) i procuren no fer servir l'article masculí si hi ha alguna dona entre la concurrència; mentre que les seves víctimes són la patuleia ultradretana que va protagonitzar el recent assalt al Capitoli. Presumeixo que el film (força divertit, ho reconec) vol ser irònic, però em preocupa pensar que el puguin aplaudir els acòlits de Donald Trump, convençuts que conspiracions tan improbables com la mostrada aquí siguin reals com la fractura que li han deixat a Biden en herència.
6 comentaris:
Sí, con los norteamericanos, nunca se sabe.
Em recorda a "The Last Supper" (La última cena) de 1996 amb Charles Durning i Cameron Díaz. Cinc estudiants lliberals decideixen convidar a sopar gent reaccionària per matar-los.
Salut!
Borgo.
A banda de les de Saura i Thomas Vinterberg, només ens faltava una altra peli titulada "La caza". Sort que dius que és divertida (jo no l'he vist encara).
Una abraçada.
Trecce: Pues sí.
Borgo: Vaja, doncs sí que s'hi assembla. L'hauré de veure.
Juan: I no parlem dels títols en què apareix el mot "caza" o "cacería"...
Una abraçada, gràcies pels comentaris.
A mi m'ha divertit molt aquesta pel·lícula, està plena d'humor negre i això sempre es d'agraïr, i també agraeixo la violència exagerada i gratuita. M'encanta el paper de la psicòpata de Betty Gilpin. No perdis el temps buscant justificacions polítiques, això no es important aquí.
També tens raó; el film és un plaer culpable i no cal buscar tres peus al gat.
Publica un comentari a l'entrada